Diumenge, com cada any des d’en fa un parell, vaig assisitir a l’homenatge, al Mur de la Memòria del cementiri de Palma, a Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, assassinats el 24 de febrer de 1937, i a totes les víctimes del feixisme.
L’acte, enguany, estava convocat per la comissió 24 de febrer, que agrupa una vintena d’entitats, col·lectius i partits polítics. Potser el fet que s’hagi constituït aquesta comissió va ser el motiu pel qual aquest homenatge fos més multitudinari que mai. Les primeres files estaven ocupades per familiars de víctimes, les següents per polítics. Veient la gran afluència de polítics de ‘primer nivell’ que hi assitien no vaig poder evitar pensar que les eleccions són en un horitzó ben proper.
Va ser un acte molt emotiu, no cal dir-ho. Els que hi érem vàrem tenir la sort d’escoltar les paraules de Llorenç Capellà, les de la infatigable Maria Antònia Oliver i els testimonis de familiars de víctimes. Fins aquí, repeteixo, un acte reivindicatiu i emotiu.
Just després dels familiars es va obrir torn de paraula a persones que formen part de la vintena d’entitats que formen part de la comissió 24 de Febrer. Aquí, per jo, va venir el moment que no tocava. Entre les entitats que formen part d’aquesta comissió hi ha un bon grapat de partits polítics, els quals van aprofitar l’avinentesa de tenir un micròfon entre mans per amollar el seu discurs. I quins discursos! Més dignes d’un acte d’inici de campanya que no pas d’un acte d’homenatge a les víctimes del feixisme.
Penso que diumenge a qui s'havia d'escoltar era a les víctimes i el silenci carregat de memòria i no com els polítics intenten fer-se neta la consciència. La memòria històrica no és un pedaç amb el què fer política, és un mode de resistència contra l'oblit i no hauríem de perdre de vista que els polítics i els seus discursos grandiloqüents ens han enganyat no una, ni dues, sinó moltes vegades.
Si no sabem tenir respecte per la gent que va donar la cara quan fer-ho era un perill i un risc molt elevat, no podem omplir-nos la boca de grans paraules. El respecte, com la memòria, es practica cada dia, no només durant la campanya. I d'això és tracta no oblidar: de saber on, quan i com ha estat la nostra classe política, que ara intenta solventar amb paraules allò que va destrossar amb decrets i lleis.