A la concessionària de cotxes, m’atén una dona jove. M’informa de totes les característiques, tècniques i estètiques, del cotxe que m’interessa i respon amablement a totes les meves preguntes. La conversa es desenvolupa en un tipus de bilingüisme que té carta blanca per aquestes terres, com si fos la cosa més normal del món: ella en castellà i jo en català.
Arriba el moment de recollir les meves dades per presentar-me un pressupost amb les condicions econòmiques. Al meu gest de treure el document d’identat perquè en copiï el meu nom, diu que no cal. Hi insistesc. En veure el nom, la jove entén que sí que calia i vénen les preguntes de rigor: que com es pronuncia el llinatge, que d’on som, que com és que parl català,... Emplena les dades a l’ordinador, realitza els càlculs pressupostaris, i confessa, en castellà: «Estic empegueïda. Vostè, irlandesa, que em parla en català i jo, mallorquina, que no el parl. Bé, en sé, el podria parlar, però no sé què dir,... no tenc gaires oportunitats per practicar-lo, i em fa com a vergonya...». Jo l’anim: «Ca, dona, a mi, també, me’n feia al principi. Hauries d’aprofitar quan ve un client que t’hi parla».
S’aixeca i parteix cap a la impressora per recollir el pressupost. Quan torna, la resta de la conversa, amb totes les explicacions econòmiques, transcorre només en català. I me’n vaig rumiant sobre l’oportunitat de canviar de cotxe i sobre la inoportunitat de canviar de llengua. Rumiant que la caducitat d’un cotxe ve més o manco de fàbrica però que, la caducitat d’una llengua, la fixen els parlants. Més que lleis, decrets, jutges, o el govern de torn, la fixen els parlants. Sobretot, els que no parlen.