La protagonista d’aquesta història és una persona nascuda a un altre país, que va fixar la residència a Mallorca en assolir la majoria d’edat i que ja hi duu més anys que la mitjana d’edat de la població illenca. Va fer la carrera universitària aquí; participa en la vida cultural, social i política d’aquesta terra; no ha cultivat mai la colònia de compatriotes residents i té la sort de tenir un cercle d’amistats ben representatiu de la població autòctona; és passivament trilingüe i activament catalanoparlant; té molt clar quines són les seves arrels alhora que s’enriqueix amb la saba aportada per l’empelt de catalanitat mallorquina.
Un dia d’estiu, tot caminant per la platja, es va topar amb una persona que li va semblar una amiga d’una amiga però no varen creuar cap mirada i es va quedar amb el dubte. A la tornada va poder comprovar que la que era, efectivament, l’amiga de l’amiga seia davall una ombrel·la i la va anar a saludar. A l’amiga de l’amiga, també li havia semblat reconèixer la protagonista d’aquesta història però també havia quedat amb el dubte. Passa en trobar la gent fora de context i amb una indumentària distinta de la que ens té acostumats.
«És que em semblaves una guiri…» li fa l’amiga de l’amiga, mallorquina de tota la vida ella. Rialletes còmplices: a la platja gairebé tothom sembla una mica «guiri». Però va i afegeix: «…que, tanmateix, és el que ets encara que ho vulguis dissimular». La protagonista d’aquesta història es va acomiadar amb cortesia. Encara no s’ha refet del disgust, però sí que ha entès moltes coses que passen. Com ara, amb els immigrants. I hi pensa.