Els resultats electorals poden ser interpretats des de moltes perspectives. L'eix esquerra-dreta. Posant l'accent en els comportament electorals dels partits anomenats “tradicionals” respecte del concepte de “nova política”. Interpretar els resultats en relació a la desfeta del bipartidisme. I, com qui diu, tants prismes com es vulguin. Aquí ens interessarà fixar-nos en el binomi ciència-ignorància. És a dir, com ha respost a la prova de les urnes l'anticatalanisme. La comunitat científica internacional és unànime en reconèixer com a únic l'idioma xerrat de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Així i tot, pel nostre territori insular fa una dotzena d'anys que ens han empeltat el secessionisme com a corrent social, especialment a Mallorca. La tàctica d'esquarterar la nostra llengua, mascaró de la cultura, pren nom propi a les acaballes del franquisme (quines casualitats!) adoptant el pseudònim d'un personatge que, amb els anys, acabaria empresonat (quines coses!). El gonellisme mai ha procurat la defensa de la cultura pròpia. Tot el contrari. De fet, els gonelles només són coherents en una cosa: en no usar la llengua pròpia. Ni la pròpia estàndard ni el suposat engendre que diuen defensar.
A les nostres illes tenim moltes cultures, però només una de pròpia. La situació geogràfica com a cruïlla estratègica dins la mar mediterrània ens ha permès enriquir-nos culturalment durant segles. Però pròpiament tenim la llengua catalana. Tan propi consideram al català que li deim mallorquí. I per tan estrany tenim la llengua castellana que li deim foraster.
Ara fa uns 12 anys s'ens va pretendre institucionalitzar el gonellisme a través d'una associació cultural (amb el temps reconvertida en “fundación nacional”) amb més presència mediàtica (a un únic mitjà de comunicació) que pes real. L'invent rebé l'aixopluc en premsa a través de “la nueva Mallorca”. Un suposat moviment tectònic dins la societat mallorquina que s'havia rebel·lat contra “la vieja Mallorca” i que ens venia a salvar d'una estructura social suposadament anacrònica. “La nueva Mallorca” tenia com a referent polític a Javier Rodrigo de Santos, “uno de los pocos diques de salvaguarda de la legalidad, de la honradez, de la ética y de la decencia que quedan en la política balear” segons el messies periodístic Eduardo Inda. El temps, la veritat, les drogues i els excessos capolaren als actors del sainet. L'època coincidí amb Jaume Matas a la presidència del Govern. Devia ser un dels altres pocs dics de la legalitat, de la honradesa, de l'ètica i la decència, ja que es postrà servil davant el forasterum que ens havia de salvar de l'anormalitat que, segons ells, suposava ser mallorquins. Jaume Matas, junt amb el seu ajudant de cambra intel·lectual, també acabà a presó.
La metàstasi de l'antimallorquinisme s'havia instal·lat als despatxos, però amb absoluta desconnexió del carrer. Es veu que els botifarres són un entorn propici on cova el gollenisme. A Calvià, protegit per la calor de la Batlia, es refugià el germen de la catàstrofe política fins que se li obriren de bat a bat les portes del Consolat de Mar i, per fer-li la cort, es destinaren dos diputats del Parlament de les Illes Balears a altaveus de la plaga. Curioses teories sociològiques, com la de les majories silencioses, mostraven manifestacions de més de 100.000 persones com a petits grups de radicals adoctrinats. Mentre que una dotzena d'ultradretans panxacontents representaven “el sentir mayoritario del pueblo balear”.
Entre una cosa i l'altra, la plaga de rosegadors s'ha engolit 85.000 vots i ha aconseguit, a la fi, allunyar del Partit Popular a aquella menystinguda “vieja Mallorca” que li havia permès ser pal de paller de la nostra política des del 1983. Per aturar aquest procés de degradació no s'hi albira massa més solució que extirpar de rel el mal inoculat cap a principis de segle. Dit amb expressió més cañellista, per acabar amb la plaga hauran de matar a la rata mare.