Tot i els problemes dels darrers dies, estic convençut que els pactes d’esquerres acabaran bé, de la millor manera possible. Han estat quatre anys de molt d’esforç, lluita, i també il·lusió, i unes ganes immenses de canvi, com perquè ara no hi acabi. Els partits, que ara són depositaris de tot això, però no amos, no tenen altre remei que fer-ho bé.
Es necessitarà molta d’imaginació per tirar endavant els diferents governs de les institucions aquests quatre anys que vénen. Primer, perquè la situació econòmica segueix sent complicada sinó pitjor, els calaixos estan eixuts, el deute disparat -gràcies, Bauzá-, i l’espoli fiscal com sempre -gràcies, Espanya-. Segon, perquè aquests quatre anys darrers han estat un autèntic desastre de gestió, amb un PP que només ha legislat al dictat de l’odi, la xenofòbia i la intolerància: tolerància amb l’espanyolisme ranci i econòmicament privilegiat, intolerància contra qualsevol altra cosa, odi al diferent; tant de mal fet requerirà molta de feina de recomposició. I tercer, perquè la ciutadania ha pres consciència de la situació d’emergència que es vivia, en tots els àmbits i en tots els sentits: s’ha organitzat, ha lluitat, ha guanyat, i no acceptarà qualsevol cosa. No aquesta vegada.
De mica en mica, com una novel·la de fulletó, es van publicant les entregues dels que tuiterament s’ha anomenat els Acords pel Canvi, cada dia un capítol nou de mesures. N’hi ha de noves i engrescadores: renda mínima, ecotaxa, llei contra l’homofòbia, nou finançament autonòmic, llei de memòria històrica, fer de l’edifici GESA un pol cutlural i econòmic, etc. Moltes d’altres són necessàriament desfer els nyarros legislatius i les animalades d’aquests anys: derogar el TIL, la Llei de Símbols, aturar l’ampliació del Molinar, la importació de fems; o retornar a l’estat anterior a Bauzá: tornar el C33, rescatar IB3, tornar a l’Institut Ramon Llull, tornar a cuidar els espais naturals o retornar funcions a l’Institut de la Dona i a l’Agència de Disciplina urbanística.
Tanmateix, tornar a on érem en alguns aspectes no és exactament avançar, tot i que, en la perspectiva dels anys de Bauzá, pugui parèixer un avanç. Avançar és anar endavant, més enllà, més lluny. Però tornar en el punt on ho va deixar el darrer Pacte de Progrés no seria un canvi segur, sinó donar continuïtat segura al que ja s’havia fet, que no estava malment, però que era del tot insuficient.
Els anteriors pactes no foren cap revolució. Ans al contrari, se cenyiren estrictament als estrets marges de l’autonomia, una autonomia parida i dibuixada pel PP. Recordem-ho: les lleis i normes més importants del Parlament, les lleis “mare” i que han marcat el destí de les illes en molts aspectes, foren fetes per Cañellas i Matas: Llei de Normalització Lingüística, LEN (retocada per Cañellas), DOT, Decret de Mínims, el mateix Estatut. El resultat tangible -social, econòmic, cultural, paisatgístic- és el que es va imaginar el PP: economia tercieritzada, precarització laboral, desert cultural, ferides al territori. Tornar al punt on érem seria tornar a això, cenyir-se a unes lleis fetes per uns altres, pensades pels seus propòsits, seguir un patró que no és el nostre.
La ciència ens ensenya que intentar resoldre un problema sempre els mateixos mètodes dóna sempre els mateixos resultats; en el nostre cas, resultats molt magres, fins i tot dolents. Si els anteriors pactes no varen funcionar, tampoc ho farà el tercer seguint fent el mateix.
La situació econòmica, social, cultural, lingüística, ambiental, ha canviat molt, i en general, a pitjor. Si el context social ha canviat, ho ha de fer també el paradigma polític amb el qual es pretén actuar en aquest context. Dit d’una altra manera: és necessari pensar diferent, i fer-ho valentment.
No bastarà per tant retornar al marc jurídic anterior, sinó desenvolupar-ne un de nou, deixar una herència, establir una nova ruta, un nou marc: una nova Llei de Política Lingüística, per què no? O una Llei d’Educació per blindar un model propi d’escola de les illes balears, integradora, progressista, plural i en català. Una nova LEN no per regular millor els actuals espais protegits, sinó per fer-ne de nous -ses Fontanelles!-; un pla de tancament de la incineradora, un de redimensionament d’autopistes, un d’implamentació del tren; crear una política cultural, museística, de biblioteques, d’arqueologia, d’economia del coneixement, d’investigació i de la cultura. Una Llei d’Investigació i Coneixement que permeti crear estructures científiques i espais de recerca sobre tots els aspectes possibles de les Balears. Reclamar no només un nou model de finançament, sinó les competències plenes de treball per a poder crear un model propi de relacions laborals que acabi d’una vegada per sempre en l’explotació laboral del sector turístic… I d’idees, moltes. Segur que tots en teniu.
Però en general, es tracta de superar d’una vegada per totes el marc normatiu herència de Cañellas, Matas i Bauzá, saltar la paret, pensar diferent, fer-ho diferent, corregir tot el mal fet possible, i atrevir-se imaginar el país no només tal com ara el podem tenir, sinó tal com el volem. Lliure, per exemple.