Per molt que rememorem els 300 anys de l’ocupació borbònica i la pèrdua de les institucions pròpies, no recuperarem la sobirania necessària si no som capaços de connectar el missatge polític alliberador amb les necessitats reals de la majoria de la població. El futur mai no és fruit de la nostàlgia, sinó del desig de canvi del present.
Tot i la indignació de tanta gent que comença a entendre que cal canviar també la política i fins i tot el règim vigent per canviar i millorar les nostres vides, són pocs encara els qui lliguen aquesta millora a la possibilitat de decidir per nosaltres mateixos sobre tot allò que ens afecta, incloses les institucions de les quals ens hem de dotar. En el discurs dominant, la descentralització, l’autonomia, és quelcom negatiu: gairebé una tudadissa.
I per afegir aigua al banyat, a la metròpoli Balears és en bona mesura gràcies al boom turístic i en els darrers anys gràcies al predicamento de Bauzá per la capital del Regne, un paradís on lligam els cans als arbres amb llonganisses. Com la segona o la tercera línia a les zones turístiques, les enormes desigualtats i desequilibris que cal combatre queden amagades darrera la façana “guapa” de la primera línia de costa i els grans hotels. Mallorca i les Illes són, som, qualque cosa més d’allò que mostren els catàlegs de les agències de viatges.
Si no canviam aquesta imatge distorsionada de la nostra pròpia realitat i no donam a conèixer unes Illes diferents, les que de veres som, amb el seu entorn únic i la seva capacitat generadora de riquesa humana, cultural, econòmica…, però també amb els seus condicionants, geogràfics i polítics, serà difícil canviar el discurs dominant. Les Balears tenim problemes, i molts. Ho sabem. Ara calen dues coses: primer, lligar els problemes reals a les causes objectives que els generen, i que tenen a veure amb unes relacions de poder insostenibles aquí, i també amb unes relacions de poder (inclosa la fiscal, i sobretot el sistema de finançament) tremendament injustes entre l’Estat espanyol i la nostra comunitat.
I segon, donar a conèixer aquesta realitat als altres, als qui sempre ens han vist com un paradís exòtic, com la província on primer surt el sol i anar-hi de vacances: ser percebuts no sols com un paradís, sinó com un problema. Fer renou, tot el que calgui, perquè s’entengui que allò que reclamam, que no és altra cosa que justícia i llibertat, no és qüestió de nostàlgia. Pot sonar contradictori, però si Espanya no ens percep com un problema, no ho tindrem fàcil per canviar les coses (només) des d’aquí. I ara s’acosta un temps clau perquè se’ns escolti, se’ns conegui i se’ns tengui en compte: Balears com a problema.