M’ha sorprès veure a diversos titulars de diaris (i d’altres mitjans de comunicació) que, segons el darrer Informe sobre els usos lingüístics als territoris de llengua catalana, l’ús de la llengua pròpia (és a dir, del català) hi està baixant. L’Informe, en si, coordinat a les illes Balears pel professor de l’UIB Joan Melià, no diu exactament això. Però resulta difícil, des d’una perspectiva mediàtica, entrar en determinades subtilitats.
Analitzem-ho. L’Informe diu que durant els darrers deu anys el percentatge de ciutadans de les illes Balears que usen habitualment la llengua catalana ha baixat. Però, al mateix temps, deixa ben clar que hi ha prou més catalanoparlants avui que no fa deu anys. Fa deu anys parlaven català com a llengua habitual un 45% dels ciutadans de les nostres illes, mentre avui el tenen com a primera llengua un 37%. Ergo, n’hi ha, en termes percentuals, un 8% menys. Però llavors hi havia un 15% d’estrangers i ara n’hi ha un 22%. Un 7% més. I l’augment vegetatiu de la poblacio ha estat de més de 150.000 persones. Per tant, és obvi que avui hi ha més catalanoparlants que no hi havia fa deu anys.
I, a més, aquests ciutadans tenen, en termes generals, un coneixement millor de la llengua catalana. Fa deu anys sabien parlar català un 74% dels ciutadans del nostre país pluriinsular i ara en saben parlar un 80% (augment d’un 6%, malgrat tots els malgrats). I llavors hi havia un 47% que el sabien llegir i ara són el 60%).
Amb aquestes dades, si puguéssim analitzar, posem per cas, el nombre de converses que hi ha en català diàriament a les nostres illes, o els papers que s’hi escriuen (a nivell privat i a nivell relacional amb d’altres persones), o els llibres que s’hi llegeixen, la cosa no tendria color: l’ús del català deu haver augmentat sensiblement (i em cenyesc només a les dades que hem extret de l’Informe sobre els usos lingüístics, en l’apartat que fa referència a les illes Balears).
D’altra banda, la salut social de la llengua no es pot mesurar a través de dades estadístiques basades en qui la té com a llengua materna o en qui la té com a llengua d’ús més habitual. De fet, a les illes Balears hi ha hagut un canvi poblacional d’unes dimensions tan extraordinàries que més de la meitat de la població ja no la té com a primera llengua. I això no ocorre perquè els mallorquins, els menorquins, els eivissencs i els formenterers hàgim deixat d’usar la nostra llengua o de transmetre-la generacionalment, sinó perquè s’ha produït (i beneïda sigui!) una diversificació de la població del país.
No he vist cap diari (ni cap altre mitjà de comunicació) fent-se ressò de la disminució del percentatge d’ús del castellà a Madrid (tot i que també resulta d’allò més evident). Fa un parell de dècades, el castellà era la llengua pròpia de més del 90% de madrilenys, mentre que ara amb prou feines ultrapassa la condició de primera llengua del 70% d’habitants de la ciutat. En els termes en què ens hi referim a les Illes, amb tota seguretat, l’ús social del castellà ha baixat sensiblement, a Madrid. I la baixada ha estat correlativa a l’increment de l’ús de l’àrab, del tàgalog o de l’amazic, per dir només tres llengües habituals a la capital d’Espanya.
Flaqueja per algun cantó la situació sociolingüística del castellà, a l’Espanya monolingüe? La resposta, òbviament, és negativa. El castellà gaudeix de la mateixa força sociolingüística de sempre, malgrat que en baixi el percentatge d’ús.
L’assignatura pendent, per a la llengua catalana, és aconseguir que esdevengui la llengua pública comuna arreu del país. A una part important de la nació ja s’ha aconseguit (o està en vies d’aconseguir-se). A les Balears, encara, hi som a una distància considerable. Però, precisament per això, i per l’esforç que hi hem d’esmerçar, no ens hem de deixar deprimir per consideracions absurdes com la que comentam.