El canvi polític marcat pel passat 24 de maig ha duit, com és lògic un llarg rosari de nomenaments de les persones que han d’assumir la responsabilitat de tirar endavant els nous governs autonòmics, insulars i municipals.
Aquests són els equips que han de fer possible un ambiciós canvi polític en uns moments de moltes dificultats i d’altíssimes expectatives. I, vist l’enorme volum de feina que els cau a damunt, la lògica vigilància pública sobre les seves actuacions, el desprestigi de la política i l’escapçament dels sous públics, l’etimologia de “càrrec” esdevé diàfana: “una enorme càrrega”.
De la perícia, eficàcia i sentit de la responsabilitat d’aquests equips de persones, en depenen qüestions crucials i altament sensibles: la reactivació econòmica, l’equitat social, la millora de l’educació, la protecció del territori, els drets dels més febles, la consolidació d’una nova forma de fer política... La nostra dignitat i felicitat, en definitiva.
Són qüestions prou importants com per desitjar als responsables dels nous equips la serenor i l’encert necessaris per aconseguir atreure i motivar cap al servei públic les persones més preparades, més capacitades i amb un sentit més generós de la feina i la responsabilitat. Els millors de cada generació, ni més ni pus.
És per tant també el moment de desitjar que les persones cridades a aquestes responsabilitats siguin prou generoses per assumir la feixuga càrrega en nom de bé comú i per deixar momentàniament en segon terme les seves prioritats i projectes personals. Aquest seria, efectivament, l’escenari desitjable.
Diria, però, que no hi ajudarà gaire el tir al plat en què s’ha convertit el nomenament de càrrecs públics d’ençà d’unes setmanes, que ha generat un clima una mica tòxic en què sembla que, des del mateix moment que una persona és nomenada, queda suspès el seu dret a l’honor i a la presumpció d’innocència, i comença una cacera implacable: que si és d’aquí, que si és de fora; que si és massa jove, que si és massa vell; que si no té experiència, que si està massa vist; que si no és del partit, que si té un perfil massa polític; que si va anar a una manifestació, que si no hi va anar... emperons subjectius i, en molts de casos, contradictoris, que no ajuden a estalonar en positiu la nova tasca de la persona designada.
Què hi guanyam amb això?, em deman sovint. Ens ajuda a avançar cap el model de polítics que volem i mereixem? Ho dubt, francament. Al contrari, em semblen esperonades de la vella política, la que va embrutir i envilir la tasca política, la que en va fer un ús ostentós, onerós i indigne, la que va ofegar les institucions democràtiques amb privilegis injustificables i corrupteles infamants,... La que ara voldria que ens creguéssim que la política és una cosa bruta i que tots els polítics són iguals. Ja ho crec que els agradaria... Idoi no. No m’hi trobaran aquí.
Tots volíem canviar el món, però el món no canviarà tot sol. Seran les persones –moltes des de càrrecs públics– les que faran possible el canvi. Jo les voldria ajudar. Com a mínim amb la meva confiança. Ja hi seré a temps de retirar-la si és el cas, però, ara per ara, mereixen que els desitgi un bon viatge.
De càrrecs i càrregues