Els aficionats al futbol saben que la inestabilitat institucional acaba arribant a la gespa. Els mallorquinistes han patit durant els darrers anys les guerres internes, tan absurdes com autodestructives.
L'arribada de l'alemany Utz Claassen a la presidència i la seva condició de màxim accionista havien de servir per dotar de tranquil·litat a la planta més noble de Son Moix.
Però res de res. L'estabilitat necessita seny, ha de menester tranquil·litat i requereix sentit comú. Els nervis, el trencament del codi mai no escrit del futbol, les sortides de botador o els dois condueixen al desastre.
I Claassen, m'han de creure, està aferrat al timó i encara no veu que anam directes a l'abisme.
Seria suficient que no tingués comportaments absurds i ridículs, que deixàs fer als que en saben i que no intentàs ser el centre d'atenció. És estrambòtic consultar amb els futbolistes, un per un, la possible destitució d'un entrenador, és inaudit fer un càsting per contractar un entrenador, no té ni cap ni peus un reglament intern que tracta els futbolistes com adolescents...
I no fer cas al director esportiu és un gran pecat, com ho és fitxar tres brasilers quan només en poden jugar dos. I si els estrangers, a més, són xerecs, és obligat pensar que es tracta d'una operació de complicada explicació.
Claassen no té credibilitat des de que va fer bandera de la transparència quan hi havia Serra i Cerdà i s'ha convertit en el president més fosc dels darrers anys. Mai no ha clarificat l'operació d'Alfaro, tot i que ho reclamà de forma insistent, ha restringit l'entrada a la junta d'accionistes als petits propietaris, i ara consent que Albert Ferrer minvi la presència pública dels futbolistes.
Els dois de Claassen són ja massa habituals. És l'hora de la tranquil·litat, de la normalitat, de l'estabilitat. L'ascens necessita seny.