Per circumstàncies que ara no venen al cas he hagut d’acudir a la sanitat pública aquests darrers mesos. He gaudit d’una gran atenció gràcies al meu segur de funcionari –Muface i Asisa,– encara que també han col·laborat –no sé si és oportú dir-ho– la Seguretat Social on hi tenc amics i fins i tot – trists privilegis de l’edat– deixebles. Com en molts de casos el tema més difícil d’esbrinar de les malalties és l’etiologia –la causa– i aquest ha estat el cas, tot i que jo he recordat al meus ex-alumnes que fou Hume el que des d’una visió molt pragmàtica ens va ensenyar que la causa de les coses s’acostuma a trobar en aquelles circumstàncies que amb molta freqüència antecedeixen al fenomen del que qüestionam el seu origen. He procurat no fer-me pesat.
No és, però, encetar una discussió sobre Hume el motiu de l’article d’avui. Tampoc tenc la intenció d’aprofitar aquesta columna pública per agrair a tots aquells professionals sanitaris que m’han ajudat a recuperar en en bona mesura el meu estat de salut que encara que no sigui total és molt millor del que fa uns mesos. No, jo esper que la meva pensió en permetrà convidar-los a un cafetet el dia en que en tengui oportunitat i fer, així, de forma ben econòmica, cabals.
La reflexió que m’agradaria fer és que he pogut comprovar que els espanyols gaudim d’una de les millors sanitats públiques del món i que a aquest estat hi han contribuït d’una manera o altra polítics de distint signe amb molts més encerts que desencerts. El problema –la pregunta que em faig– és sempre la mateixa i és la que tantes vegades es feis Josep Pla: “I tot això qui ho paga?”. Perquè el que em sembla evident és que la millora i l’avanç de les tècniques diagnòstiques i terapèutiques fa que la despesa per cada procés morbós sigui més i més cara dada dia. Si a això hi afegim la despesa estatal en educació, jubilacions, i dependència les xifres resultes esborronadores. I insistesc: hi ha algun partit polític que pugui incloure en el seu programa reduir aquesta despesa o, al menys, suprimir allò que no és necessari o fins i tot absurd. N’hi ha cap? I, si no és així, com aturar l’augment continu del deute públic?