Més enllà de greuges històrics o qüestions identitàries, hom coincideix en situar la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, la seu de la sobirania popular dels catalans i catalanes, el 2010, com el punt de partida de l'actual «procés» sobiranista. En aquell moment es va passar de la tensió «territorial» a una etapa de negacionisme de la realitat catalana per part dels resorts de poder de l'Estat espanyol, independentment de la ideologia dels actors, ja que el discurs de la dreta sobre Espanya ha esdevingut en aquests anys hegemònic i ha impregnat bona part de les esquerres. Abans hi havia la Enciclopedia escolar per recordar-nos durant quaranta anys a les aules allò d'»una, grande y libre», i ara hi ha la caverna mediàtica, que va des de la cadena dels bisbes al progressista «diario independiente de la mañana»: el resultat és el mateix, d'acord amb els fins que es persegueixen.
Aquest negacionisme d'alta intensitat no ha fet més que incrementar la tensió entre l'Estat espanyol i els defensors del dret a decidir del poble de Catalunya, que han mostrat cada vegada amb més força (i alegria) a cada cita, amb cada fita, el desig de canviar-ho tot, començant per les estructures d'estat i els ciments de la pròpia casa. Òbviament, els negats han esdevingut renegats, i el renec, enlloc d'esdevenir lament, ha mudat en lliçó democràtica.
Cada passa del «procés», malgrat les contradiccions conegudes (que no ignorades) ha estat una passa endavant en termes democràtics, i així hauria de ser reconegut des d'una posició no ja d'esquerres sinó simplement això: democràtica. Cada decisió en contra, cada negació decretada, ha implicat una passa enrere per als defensors d'una Espanya rància que ja no té altre recurs que el colpisme. Colpisme legal, però del tot il·legítim des d'un punt de vista democràtic.
Exemples de colpisme? Només en citaré dos, tots dos d'aquesta prolífica primera setmana de setembre, dies abans del 11S i el 27S: primer, el projecte del PP de reforma «express» de la Llei del Tribunal Constitucional perquè aquest suspengui ni més ni manco que a aquells governs autonòmics que es «botin» la llei, per molt que la llei sigui injusta, o vagi contra la voluntat popular. Segon, les declaracions del ministre de la guerra i venedor d'armes, el Sr. Morenés, qui ens ha fet sebre que l'exèrcit no haurà d'intervenir «si es respecten les lleis». De jutjat de guàrdia...
Un colpisme que amenaça els catalans i catalanes que no es vulguin limitar a seguir el guió pre-establert, però que atempta també contra la nostra dignitat en tant que ciutadans i ciutadanes lliures, defensors de la democràcia i habitants d'una terra històricament pitjor tractada que Catalunya a pesar que ens l'estimam per tot allò que hi compartim. De fet, són el negacionisme i el golpisme que tants vots sembla generar a la Meseta que han atorgat aquest caràcter plebiscitari i decisori de les eleccions del 27S: era l'única opció possible, a pesar d'Artur Mas.
Sembla que la sobirania, apart de ser una eina útil per construir una nova política, una nova democràcia i un nou país, posa nirviós a més d'un. I aquests dies n'hi haurà i molts, de nirvis.