L’independentisme català ha aconseguit tres èxits espectaculars aquests darrers dies.
El primer, aconseguir que les eleccions de diumenge que ve tenguin un caràcter plebiscitari evident i assumit per tothom. Tota la campanya gira a l’entorn d'independència sí o independència no. Les formacions que defensen l’opció de que Catalunya tengui el seu propi Estat independent, expliquen com beneficiaria això els ciutadans. Les formacions contraries, curiosament, no argumenten cap benefici per proposar la continuïtat de Catalunya dins l’estat espanyol i es centren en enumerar els suposats perjudicis que tendria la independència.
El segon èxit és que s’ha aconseguit que ja ningú negui que la independència és possible. Si revisau les moltes entrevistes que es publiquen aquests dies a polítics contraris a la independència veureu que ara ja no contesten allò de que «això no passarà». Ara responen amb el llistat de calamitats que caurien sobre una Catalunya independent, però, implícitament, assumeixen que aquesta possibilitat és real.
El tercer èxit és el més espectacular i era inabastable sense la intervenció d’una maquinària estatal: a diferència de fa uns mesos (i malgrat tot el que ha passat aquests darrers anys) avui no hi ha cap cancelleria del món, cap diplomàtic, cap creador d’opinió influent, ni cap gran empresa, que no conegui l’aspiració de Catalunya (o d’una part majoritària d’ella) de constituir un nou Estat tan independent o tan poc independent, com els del seu entorn europeu.
Des d’Obama a Putin, passant per Merkel i Cameron, des del Financial Times a la BBC, passant pel The Guardian o el Russian News, tota l’opinió pública internacional coneix el cas català.
En bona part gràcies al macrodesplegament de la Diplomàcia espanyola...
Al cap i a la fi, els independentistes també la pagam.