No és que no estigui d'acord que allò primer sigui recolzar les persones més necessitades, però vull posar en dubte les paraules de la presidenta Armengol quan afirmava que els pocs doblers que hi ha seran per les persones més necessitades. I ho faig perquè aviat es xerrarà de pressupostos i ja fa estona que qui es queda els doblers no són precisament els que no en tenen.
El setembre de 2011, els dos partits majoritaris a l'Estat espanyol feien efectiva una reforma de la Constitució per assegurar que les administracions comprometien bona part dels seus doblers per pagar els seus deutes. Estàvem en crisi i s'havia de triar qui era prioritari en un moment en el qual el deute públic, el que deuen l'Estat o les comunitats autònomes, es disparava i les polítiques d'austeritat feien matx.
En aquella època la banda sonora començava a ser el «hem viscut per damunt de les nostres possibilitats», amb un demagog i cínic intent dels polítics de torn de llevar-se responsabilitats.
El següent va ser el rescat bancari de 2012: la banca primer que les persones.
A les Illes Balears, el deute públic es comença a disparar al voltant de 2005 i té una progressió escandalosa en les dues darreres legislatures, la del pacte i la de Bauzà. Actualment, la realitat és que la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (CAIB) té un deute de 9.000 milions d'euros. Un deute que augmenta cada mes i que s'ha generat per anys i legislatures de fer política d'una manera determinada amb governs de diferents colors. I, es pinti com es pinti, la responsabilitat d'aquest deute és només dels diferents governs que hem tengut i dels partits que els han donat suport. Ells són els responsables de la seva manera de fer política i qualsevol intent de donar coresponsabilitat al contribuent és pura demagògia.
La realitat també és que en el pressupost de 2015 de la CAIB destina un 20% del mateix (més de 800 milions d'euros) a pagar el deute amb els bancs. Estic intrigat per saber quin percentatge es destinarà en el 2016 a la mateixa partida. Aquesta dada mostrarà clarament si hi ha hagut un profund canvi polític o si hi haurà un continuisme al servei de la dictadura dels bancs i dels mercats.
La trista realitat és que, el dia d'avui, amb un deute tan gros, encara no hem sentit a cap responsable del Govern anunciar cap mesura per auditar aquest deute i ni tan sols es xerra de la possibilitat que una part d'aquest sigui il·legítim. Al contrari, a la mesa de negociació d'educació, si he hagut d'escoltar lamentables crides a la responsabilitat ara que se'ns volen prorrogar tres anys més les retallades del PP.
Quan una persona compleix cada any amb el pagament periòdic dels seus impostos, quan quotidianament paga un IVA abusiu en cadascuna de les seves compres, quan cada dia se li descompta una part del seu jornal per pagar les seves cotitzacions, quan cada dia va a fer feina, en alguns casos amb una molt mala conciliació de la vida laboral i familiar... Qualsevol discurs polític per justificar les retallades resulta impresentable, fins i tot si es volen disfressar amb un tel social.
No provin a socialitzar la responsabilitat del que només és fruit de decisions polítiques. Aquesta responsabilitat és de la classe política. Tampoc cerquin comprensió, especialment quan no s'anuncien mesures valentes contra la usura bancària. Fa anys que es denuncia aquesta situació -més des del 15M de 2011- i ningú agafa el bou per les banyes.
Resulta insultant que es digui que, com a conseqüència del deute de la CAIB, cada ciutadà o cada ciutadana de les nostres illes deu 7.000 euros. És la socialització de la misèria. Els beneficis ja sabem qui se'ls queda.
Les futures retallades en educació són part d'aquesta misèria que es col·lectivitza per la perpetuació d'una manera de fer política. Amb un percentatge reduït dels doblers que es dediquen a pagar el deute es podrien revertir immediatament i encara sobraria per fer tornar enrere retallades en sanitat o per fer altres polítiques socials. Però la realitat és que fins ara les persones van al darrer vagó. Primer són els bancs i no se'ns està anunciant que per 2016 això hagi de ser diferent.
Mentrestant, els meus alumnes seguiran venint a aules massificades i les noves mares seguiran sense poder demanar un segon coixí a Son Espases per acomodar-se amb el seu nadó al llit. Aquesta és la vida real de qui cada dia paga i paga. La resta són excuses de mal pagador de qui ens ha endeutat a totes i tots.