Dormir tres hores. Cafè i dònut a la una del migdia. Funcionaris enrabiats, decebuts. Més que decepció: buidor. Això havien transmès el Pi, el PP i AIPC-SyS a la roda de premsa del dia anterior. Pobresa. El llum s’apagà mentre parlava Joan Gomila i faltaven cadires a la sala. Potser símptoma i metàfora del que pot venir. Allà sols somreien alguns dels membres del digne govern de Manacor que s’ho miraven. Els altres, capcots; alguns ni saludaren. Acabà el funeral, sense flors als morts. Els periodistes no varen fer preguntes. No calia. Havia quedat ben clar el perquè de la moció de censura.
Els futurs batle i batlessa demanaren disculpes al batle actual. ‘No és res personal’. No ho és. És econòmic. I indigne. I segons com poc democràtic. Si Portocristo fos independent, les forces d’esquerres serien majoria a l’Ajuntament. Manacor votà canvi i l’únic canvi possible eren els nou regidors de l’actual equip de govern. Nou són menys que dotze, sí. Però aquí parlam de qualitat i no de quantitat. I me sap greu, patrioters, el que ha passat demostra que la lluita pel país i per la justícia social són una mateixa cosa.
A les cinc de l’horabaixa de divendres centenars de persones indignades però amb el somriure de la revolta a la cara rebien l’equip de govern davant l’Ajuntament. Una fita en la nostra història recent. El poble donant suport al seu govern. Un govern que és del poble i han bastat quatre mesos per demostrar-ho. A diferència del dia anterior, cap regidor del bàndol contrari. Llàgrimes a punt de caure. Emoció contra moció. Pell de gallina, cara ben alta. Quatre mesos fora por, quatre mesos de dignitat, quatre mesos intensos de posar els fonaments d’un nou Manacor. Quatre mesos que per a res s’esvaeixen, ben igual que la dignitat del poble de Miquel Àngel Riera, el batle Garanya, Guillem d’Efak, Mossèn Alcover. Visca Manacor! Visca el poble!