La reacció de Rajoy, amb declaració institucional inclosa, a l'anunci de la declaració de la majoria del Parlament de Catalunya que ha de marcar l'inici del procés constituent d'una república independent, ha estat el preludi del que serà una campanya electoral i una gestió posterior, governi qui governi, marcada per allò que el professor Ramón Cotarelo anomena ja la revolució catalana, que podria acabar sacsejant Espanya. I sort que només era l'esborrany d'una declaració política que encara ni tan sols s'ha produït!
Si lamentable ha estat la reacció de Rajoy i del PP (tot i que previsible, vists els antecedents), més lamentable em sembla la d'un ambigu Pedro Sánchez, que ahir mateix va defensar una reforma constitucional «light» alhora que s'apuntava a l'amenaça d'aplicar les lleis «fins a les darreres conseqüències»... Què vol dir, això? Novament, tornam als orígens: la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya validat en referèndum en el seu dia. Els problemes o conflictes polítics no s'arreglen ni amb sentències, ni enviant els tancs (com a qualque moment donat sembla que insinuen els esmentats i algun altre candidat de laboratori, com és el cas de Ciutadans). Potser la declaració que pugui aprovar en el seu moment el Parlament català no sigui tampoc la solució, però queden massa escenaris alternatius davant el mur contra la diversitat i la pluralitat que ha esdevingut l'estat espanyol?
Si l'única opció que s'ofereix als catalans i catalanes per part de PP, PSOE i C'S passa per renunciar al que són i sobretot, al que puguin ser, quina sortida queda? Pot ningú negar el dret a somiar que representa en el cas català l'exercici ple del dret a decidir? L'obvietat de les respostes ens indica que la qüestió catalana marcarà malauradament l'actualitat política espanyola i acabarà impregnant també la realitat illenca, deixant potser en un segon pla qüestions probablement més prioritàries.
La qüestió és: i a les Illes, a tot això, què? Idò jo crec que a les Illes allò que hem de fer és observar amb interès, sense seguidismes fàcils ni d'una part ni de l'altra, i aprendre d'un procés, el català, on els polítics van a remolc de la gent, i allò que es defensa és sobretot el dret de la gent a decidir el seu present i el seu futur: a fer democràcia. El problema és que s'enfronten a un Estat oligàrquic amb unes estructures de poder que es mantenen gràcies a l'absència d'una democràcia plena com la que aspiren a construir la majoria dels catalans i catalanes. I aquesta virtuositat és la que acabarà fent que personatges com Mas (convertit en màrtir gràcies a... Espanya!) quedin superats per la voluntat d'un poble que no està disposat a renunciar ni als seus drets ni als seus somnis.
I d'això és del que hauríem d'aprendre: a construir un procés propi, en clau d'illa i d'illes, que posi en evidència que d'aquesta crisi-estafa no sortirem si no ens alliberam del doble espoli que patim: el de les oligarquies locals emparades per l'Estat i el d'un estat parasitat per les oligarquies que administrativament ens considera una província i políticament una colònia. Aquest és el cercle viciós que als illencs ens converteix, pel que fa a drets i serveis públics, en ciutadans i ciutadanes de quarta categoria d'un estat ranci i decadent i darrerament, una mica nirviós, que prohibeix que es posin urnes de cartró al carrer però convoca eleccions generals en vísperes nadalenques...Això sí: sempre complint estrictament amb els procediments establerts. És el que tenen les lleis que uns i altres invoquen per tornar a un ordre que mai no tornarà: que s'han aplicat, s'apliquen i s'aplicaran a conveniència, fins que algú digui basta.