Una jornada electoral en deixa moltes, d’ensenyances. No totes són bones de prendre, però de totes se pot aprendre alguna cosa.
Segurament la conclusió més positiva del 20D és l’avançament de les posicions progressistes i, per descomptat, l’expressiu descarrilament del bipartidisme, després de 38 anys d’imperi.
La més negativa? Òbviament, el fet que no es puguin descartar noves eleccions d’aquí a tres mesos, cosa que, juntament amb la incertesa electoral del Principat, fa que perilli el dolç horitzó de tres anys i mig sense eleccions, que tant havíem somiat. I és que els reptes pendents són tants i tan importants, que ja anava bé poder-hi dedicar un llarg i profitós període “sense mudances”.
L’augment de la pluralitat ideològica del Parlament espanyol és evident i això sempre és una bona notícia. Això no oculta, però, que aquesta pluralitat emergent –com a mínim de noves “marques”– se n’ha duit per davant una altra pluralitat, la nacional. Les forces pròpies de tots els territoris de l’Estat perden representativitat en la que ha de ser la legislatura 2015-2019. I l’enèsim intent d’aconseguir un diputat propi per a les Balears, queda una altra vegada al portal. Una llàstima.
Amb tot, de vegades el pitjor de les eleccions no són els resultats –sovint ben negatius, ja sé sap, és el que té presentar-s’hi–, sinó les interpretacions. I aquesta vegada ho estam brodant entre tots (i totes).
Des de dilluns passat plana damunt l’estat d’ànim i les consciències una veritat immutable: “l’electorat vota a les Generals en clau estatal”. Una màxima política del calat del “dos i dos no són quatre, en política” o “el futbol es futbol”.
I d’això se’n dedueixen conseqüències terribles: quan no és el PP és el PSOE, i quan no és el PSOE és PODEMOS; per molta feina que es faci sempre arribarà d’Espanya una onada que anul·larà el nostre creixement; contra la tele no es pot competir; no hi ha res a fer... i, la meva preferida: “No hi ha base sociològica per a un diputat sobiranista”. Txatxan!
Basta mirar per damunt els resultats del 20D al País Basc, per exemple, per veure que no tenen res d’estructural. Com sol passar darrerament, per altra banda.
Podemos guanya àmpliament les Eleccions Generals 2015 a Àlaba i Guipúscoa, i gairebé queda empatat amb el PNB a Biscaia. Bildu salva només dos diputats a Euskadi. Fa 4 anys Amaiur es menjava el món. Com per atrevir-se a parlar de bases sociològiques...
No m’agrada el “tanmateix”. Ni el dels padrins ni el 2.0. Ni el victimisme. No serveixen de res. No ajuden a avançar.
I ara pens en Mandela, icona de l’antivictimisme, que no es va plànyer mai. Deia que el que compta és el que nosaltres feim, no el que els altres ens facin a nosaltres. I, francament, no li va anar malament. I això que no ho va tenir gens, però que gens fàcil.