Molts haureu vist aquests dies la fotografia del Gorg Blau gairebé sec en ple mes de gener, penjada a les xarxes pel col·lectiu Terraferida. O de la sequera a Eivissa, de la qual fa una estona més que se'n parla. I sembla que ens hi haurem d'acostumar si no hi posam remei, perquè segons les previsions vé un cicle d'anys secs semblant al dels anys 90 amb l'anomenada «operació Barco» (quan a Fageda se li va ocórrer nodrir Palma amb aigua de l'Ebre), agreujat ara pels efectes d'un canvi climàtic clarament lligat al nostre sistema i en bona mesura, a la nostra manera de viure. I sense esmentar la gestió del tàndem Bauzá/Company que en els darrers anys va gairebé desmantetllar les polítiques públiques mediambientals, començant per la de l'aigua. En conclusió: estam pitjor preparats que mai per enfrontar-nos a la sequera.
I més enllà del que s'hagi fet o es pugui fer ara, en termes de gestió, la imatge d'un Gorg Blau per on s'hi pot caminar, sense aigua, ens hauria de fer pensar sobre la disponibilitat d'un recurs clarament necessari i limitat com és l'aigua a la nostra terra, i per tant també sobre els patrons de consum que l'esquilmen. Tenc la sensació que ningú no en parla perquè pensam que pitjarem un botó, les dessaladores es posaran en marxa i si no hi ha aigua, ja la dessalarem. No em sembla malament per a un moment d'emergència, però me tem que si no hi feim res, aquesta opció pot acabar alimentant una situació estructural, un mal que pugui esdevenir crònic.
Res del que facem no bastarà perquè com sabeu, enguany tornarem a batre rècord de turistes, cosa que probablement es mengi tot l'esforç de contenció que hi poguem fer. La cosa no anirà bé fins que no afrontem, de manera immediata però sense pànic, el debat de la transició que hem de fer, cap a una Mallorca millor i en aquest cas, sostenible, i això implica:
- replantejar com manejar els recursos naturals bàsics i limitats, com l'aigua. Aquí ja podem fer virgueries els residents, però s'haurà d'encarir l'aigua per a consum turístic, començant per camps de golf i piscines; i reprendre el manteniment de la xarxa tant de proveïment com de depuració d'aigües, que qualque dia d'aquests petarà sense avisar;
- entendre que el territori no sols és limitat, sinó que ja està saturat de construccions. Canviar la lògica de l'especulació per la de l'aprofitament i la rehabilitació, i començar a establir quina és la capacitat de càrrega de les nostres illes, començant pels espais naturals;
- fer que el sector primari recuperi la seva funció alimentària per a la població local, tot assegurant la rendibilitat de les explotacions mitjançant la sinèrgia amb el turisme, però ben alerta de no generar una nova dependència;
- explorar totes les possibilitats de desplegar les energies renovables i en particular la fotovoltaica, aprofitant el gas com a energia de transició per reduir immediatament les emissions de CO2 per generació elèctrica amb carbó o gasoil, i afrontar sense por el debat social sobre la compatibilitat de les renovables amb el territori i el paisatge.
- reduir la dependència del turisme, i fer-lo servir per alimentar altres sectors productius, reinvertint les plusvàlues en economia del coneixement que generi externalitats mínimes. I apostar per l'economia social i solidària i les fórmules cooperatives i democràtiques per organitzar l'activitat econòmica del present i del futur.
Si feim tot això no sé si serem capaços de canviar la foto del Gorg Blau gairebé sec, però almenys haurem deixat enrere altres sequeres, com la de viure a un paradís que no sap massa bé on va, amb l'única certesa que enguany, i l'any que vé, i l'altre, tornarem a batre rècords de turistes. Fins que morim d'èxit. O de set.