La vida és canvi i evolució. Quan som joves, la majoria tenim una visió idealista en la qual fonamentam les nostres il·lusions, esperances, quimeres, utopies, etc. Més endavant començam a tenir responsabilitats i a preocupar-nos pel futur i a mirar més enllà del present immediat. Si tenim fills, els nostres interessos personals passen a segon lloc i ells es converteixen en la nostra principal preocupació. Ens preocupa la seva salut, la seva seguretat, el seu futur, quines oportunitats tendran, quina professió triaran, si trobaran parella, si podran desenvolupar-se com a persones, si, en definitiva, podran ser feliços.
Al llarg de la nostra vida van canviant els nostres gustos, les nostres preferències. Canvien els nostres hàbits alimentaris, les nostres relacions, les amistats, l'estil de vestir. Canviem de casa, de feina, de parella. Com va dir Heràclit: “tot flueix”, tot està en un procés permanent de canvi.
Però en política la situació és diferent. Els partits són estructures encarcarades que oposen una resistència ferotge al canvi. Els polítics cerquen el control i proclamen l’estabilitat com un valor suprem a protegir, com un tòtem al qual tot s’ha de subordinar i exigeixen als seus no lleialtat, no fidelitat, sinó adhesió incondicional i acrítica, tal com expressava la frase paradigmàtica de n’Alfonso Guerra: “el que se mueve no sale en la foto”. La discrepància és arraconada i la dissidència laminada.
Es confon la coherència ideològica amb l’anquilosament i s’ataca el que canvia qualificant-lo d’oportunista, deslleial, traïdor i aprofitat. Però, d’una banda, la fossilització de la política espanyola en els esquemes heretats de la transició, que amb el temps s’ha demostrat que no va ser ni tant exemplar ni tan ineluctable com s’ha venut, i encara es ven, i que els dos grans partits estatals s’han convertit en maquinàries de manteniment del poder, amb una acció de govern incompetent i ineficaç sotmesa a les directrius neoliberals de la Troika i que està provocant una demolició controlada de l'estat del benestar, de l’estat social de dret, que és consubstancial a la concepció europea del capitalisme redistributiu i amb l’afegit de gravíssims problemes de corrupció generalitzada, ha provocat un rebuig cap aquests partits d’una part important dels ciutadans.
I, d’altra banda, la falsa sacralització de la constitució del 1977, que es defensa com si fos veritat revelada quan en realitat està en marxa un procés indissimulat de recentralització, aixafament de les competències de les comunitats autònomes i castellanització lingüística creixent, ha fet que persones de ideologia conservadora, liberal o socialdemòcrata, especialment a les comunitats nacionals amb llengua pròpia, hagin evolucionat cap a posicions de defensa de la nostra identitat i dels nostres drets nacionals, així com de polítiques socialment redistributives i contraries al neoliberalisme imposat des dels poders financers, econòmics i els seus lacais del FMI i els infiltrats a les institucions europees.
Però aquestes persones són considerades amb desconfiança, o directament amb menyspreu o desdeny, pels guardians de les essències, especialment des de posicions dogmàtiques i sectàries.
Tothom té el dret a canviar, a evolucionar. Com no hem de canviar quan hem patit i patim les mentides, la incompetència, el menyspreu i la corrupció dels polítics que hem tengut la desgràcia que hagin governat, a Madrid i a les comunitats autònomes, amb escasses excepcions?
Com no hem de canviar si no ens deixen ser qui som, ni que volem ser?
El dret a canviar