Tal com vàrem dir en una editorial emesa durant el programa el Jai de sa barraqueta, espai conduït per Jubilats per Mallorca i que emet l’emissora Ona Mediterrània, sorprèn el fet que l’aparell de l’estat hagi acabat amb la violència d’ETA i que, en canvi, ningú no hagi estat capaç d’aturar el terrorisme masclista que pateixen les dones. La suma de dones assassinades cada any sempre ha superat la de persones assassinades pel terrorisme, i de molt. Per paga les institucions no organitzen mai campanyes propagandistes als mitjans de comunicació de tanta envergadura ni manifestacions al carrer en forma de protesta massiva, si no és en el cas de terrorisme tipificat com a polític.
Aquesta desfilada de polítics davant les portes de les institucions, tan formal i correctament executada, cada vegada que una dona és assassinada, pel que es veu és ben poc eficaç. Les habituds sovint esdevenen litúrgies i comuniquen resignació. Tal volta seria convenient que els col·lectius feministes, la societat civil, reprenguin una iniciativa que potser darrerament s’ha abandonat en excés a mans de les institucions i dels polítics, no sigui cosa que ens acostumem als nous codis dominants, tan poc ambiciosos. Convé pensar que la violència que sotmet els vulnerables és encomanadissa, surt barata.
Si cada dia 8 de març les dades ratifiquen que la promulgada igualtat és lluny d’aconseguir res de bo, que les dones sempre fan més feina, quan en tenen, que tenen manco oportunitats laborals i guanyen menys doblers; si cada any el nombre de dones assassinades augmenta, potser que ha arribat l’hora de qüestionar la feina de les institucions. Un dilema: ha arribat el moment que el col·lectiu feminista, la societat civil, agafi, novament, el maneig de la reivindicació, tal com ha passat a Catalunya amb l’ANC? Els polítics espavilen quan perden la iniciativa.
Si és cert que la societat patriarcal no ha estat derrotada, simplement s’ha readaptat per mor d’alguns nous requeriments; si la igualtat encara és un objectiu; si el sistema capitalista mana i afavoreix el masclisme, i vol fer creure que el feminisme és objectiu que s’ha aconseguit, tal vegada ha arribat l’hora de revisar, de manera crítica, l’actual model. No s’hauria de permetre ni la decadència de la societat civil organitzada ni que el col·lectiu feminista vagi a remolc perquè anar a rosec de les institucions vol dir que la societat civil perd autonomia interpretativa. No dic que el feminisme vagi a remolc, dic que ningú no atura els maltractaments de què parlam.
Sempre convé revisar les causes de la violència contra les dones, tot i que ja hi ha molta teoria sobre aquesta xacra. Atenció però, perquè revisar, reelaborar, repensar ja ho fan molt els polítics: passen el dia analitzant sempre seguit, segons l’actualitat del dia. Per contra, convendria que la societat civil dedicàs l’estona a denunciar les polítiques que no són efectives, la qual cosa vol dir atribuir responsabilitats al fracàs. Així la crítica també esdevé teoria aprofitable que ens permet repensar a la nostra manera. Si estam d’acord que la violència de gènere és a causa, encara, d’unes relacions de poder desequilibrades –home/dona; lluita de classes i domini econòmic que causa injustícia social i frustració, factors que afavoreixen l’aparició de violència-, hauria arribat l’hora que la societat civil actuï contra els privilegis que la política institucional no esmena.
El terrorisme domèstic també és polític perquè la violència contra les dones és a causa i herència d’una societat patriarcal que, hàbilment, sap renovar les seves formes de dominació. Cal subvertir novament els codis polítics que predominen. Si volem canvis efectius els estament hauran de perdre els seus privilegis. Per exemple, si els mitjans de comunicació fomenten el masclisme, les institucions han de legislar i sancionar, sense por. No predica tothom la fe en la prevenció? Si la teoria sobre la paritat s’incompleix, el reglament desenvolupador ha de preveure aquesta anomalia, motiu d’impugnació per derogar el nomenament de càrrecs públics. Les institucions han de respondre a les expectatives que han creat, no poden decebre perquè si ho fan desacrediten les reivindicacions. No diuen les mestres i les professores que les docents s’han de dedicar a ensenyar? Doncs que les institucions eduquin amb l’exemple.
Si, tal com han denunciat les feministes, el grau de superior visibilitat encara és dels homes, allò que s’hauria de fer és posar el tema entre vases: cal passar de la retòrica política a la delimitació, dotar de pragmàtica les hipòtesis universals. Si les dones aconsegueixen poder efectiu, si les relacions de subordinació canvien de veres, potser començarem a disposar de recursos fidedignes.
Els autoritaris rebutgen la consideració en un mateix peu d’igualtat i després, en haver especulat vers la submissió de les víctimes, una certa intransigència basta per a desencadenar l’agressió extrema. Cosa remarcable: quins són els drets adquirits del violent? Doncs el domini de la força, l’obstinació d’imposar, la subjecció de la part sotmesa. Totes aquests curolles. No debades les dones assassinades, gairebé la totalitat, ho són a mans de marits, d’al·lots que les festegen, d’ex-marits o d’al·lots definitivament rebutjats perquè la part damnificada no ha respost a les expectatives de domini. No respectar l’emancipació de les dones, la capacitat del seu caràcter; vet aquí el problema no resolt, el dret a la independència.