La gran nau acull l’arribada de les dones de blanc: calçons curts o llargs; camisa de tela, de botons i sense mànigues i sabates còmodes, preferiblement esportives. La benvinguda calorosa en creuar la porta enuncia la resistència a cinquanta graus: l’altre estiu és a punt de començar en un racó de l’illa. Aquí no hi ha platges paradisíaques; tampoc vistes espectaculars; tot inclosos, repòs o aire condicionat. L’altre estiu es viu dempeus; dempeus més de deu hores al dia, en ocasions seixanta a la setmana. Els protagonistes de l’altre estiu conviuen amb el vapor de la maquinària que duplica la mida humana i viuen al marge: al marge de sopar amb els amics; del cinema a la fresca; d’una escapada en família a un poble preciós o de les tapes a Santa Catalina. L’uniforme de l’altre estiu s’eixuga a contrarellotge. L’altre estiu pateix mal d’esquena. I de cames. Si no de canells. Té calor constant i son. A la nau de l’altre estiu també hi ha mecànics. Els camioners d’aquest estiu van a buscar la brutor dels hotels. I la hi tornen neta. L’esperança aquí pren forma de cacahuet. O de caramel... Del petit regal dolç d’una companya que espera d’amagat a la butxaca la distracció en secret al paladar: sobreviure a l’altre estiu requereix d’astúcia per trobar el moment oportú i sentir trencar les normes de desfer un sugus als llavis. El temps a l’altre estiu és de 15 minuts a la pausa del sopar. En fi, l’única similitud de l’altre estiu amb l’estiu de l’exterior són les tovalloles. I els llençols. N’hi ha milers. Milers de manera infinita. Infinita de manera literal, perquè les llenceres i bugaders de l’altre estiu rentin i planxin, durant tota la temporada i d’amagat, l’estiu de les comoditats que toca viure a altres.
L’altre estiu