In Memoriam Antoni Riera
Un partit es pot jugar sortint al camp de joc a especular, a empatar, a perdre o a guanyar. Per descomptat, SÍ surt a guanyar un partit que d'entrada és molt difícil ja que en quaranta anys les forces polítiques que tenen el centre de decisió a Balears, malgrat els reiterats esforços, no han aconseguit treure els 45 000 - 50 000 vots que li permetin enviar un representant a Madrid.
A l'hora de jugar un partit, és condició indispensable per a la victòria que els jugadors, l'entrenador i l'equip tècnic s'ho creguin i siguin capaços de transmetre als aficionats, però també als contraris, que es deixaran la pell damunt la gespa i que la victòria és possible.
D'altra banda, per tal de guanyar un partit, més enllà de la motivació, cal que l'equip sigui transversal, estigui ben compensat tant entre joventut i gent granada amb experiència, com també entre jugadors aptes per jugar per la dreta, pel centre, per l'esquerra, i també per la banda esquerra i la banda dreta... Tothom és important i cap dels onze jugadors no sobren. Al final, la majoria de vegades guanya l'equip que està més motivat i que té més esperit d'equip en el qual tots els jugadors (porters, defenses, mitjos i atacants) són capaços de defensar o d'atacar, en definitiva, de sacrificar-se pel col.lectiu. I una altra cosa, en un equip els jugadors i l'equip tècnic són molt importants però igualment importants, o més, són els qui fan feina a l'ombra (metges, assessors, massatgistes, caps de premsa...).
Un equip, emperò, per molt motivat i preparat que estigui, necessita de totes totes l'escalf i el suport de la seva gent. La pregunta clau és: qui estira a qui? L'afició estira l'equip o l'equip estira l'afició? Una cosa sé: es pot guanyar i es pot perdre, ara bé, no hi ha cap afició del món que renegui del seu equip si hi ha posat el 200 % i s'ha deixat la pell dins el camp de joc. La gent és sàvia, molt sàvia, i té un sisè sentit per detectar si els jugadors se senten els colors i suen la camiseta, o no. Quan hi ha sintonia entre l'equip i l'afició, aleshores el futur està dins les seves mans.
Les persones que em coneixen saben que no vaig de mitges tintes i que en posar-m'hi, no m'hi pos per poc! No cal dir, per tant, que estic molt content de formar part de l'equip de la candidatura de SOBIRANIA PER A LES ILLES (SÍ), encapçalada per MATEU MATAS "XURÍ" I JOSEP DE LUIS, dues persones d'empenta, ben preparades que parlen clar, que no miren la nostra gent per damunt l'espatla i que no els fa por agafar el bou per les banyes.
Tenim davant nosaltres un repte molt difícill i sabem que enmig de la mar, d'avui al 26J, les engronsades seran fortes. Ara bé, el futur és de la gent decidida i arriscada, no dels perdedors ni dels pusil·lànimes que perden el temps amb lamentacions que no duen enlloc.
Quan els mesos d'abril, maig i juny de 2013, una colla de mestres vam començar a parlar per les sales de professors de fer una vaga indefinida per plantar cara i aturar els peus a la política agressiva del govern de José Ramón Bauzá contra els docents (Llei de Símbols, TIL, retallades, LOMCE, expedients...), hi va haver qui ens va tractar de "locos", que va predir que la vaga seria un fracàs absolut, que no serviria de res, que seria un acte testimonial, i el que encara és pitjor, hi va haver gent que es va atrevir a acusar-nos de fer el joc al PP ja que, segons ells, dividíem la "unitat d'acció sindical" i que al final, acabaríem provocant el que volíem evitar.
Bé, com ja sabem, el temps és el jutge inapel·lable que posa tothom al seu lloc. Avui en Bauzá és aigua passada, però no les retallades, Rajoy, la LOMCE i un govern d'aquí acomplexat, provincià, que és incapaç de complir les seves promeses electorals, que no se veu amb coratge de fer-se respectar, d'acabar amb l'espoli fiscal i trencar el jou del colonialisme que ja dura tres-cents anys i que ens condemna a la marginació i a la misèria.
Endavant les atxes!
JO TAMBÉ DIC, "SÍ", A LA SOBIRANIA!