De cada vegada més aviat, el paisatge dels nostres carrers de Palma no descansa. La mutació és constant i, sembla, irreversible. Poques són les ocasions en què caminant per un carrer no et pertorba un “liquidación total”, un “tancam definitivament”.
Poca gent se’n recorda d’aquella botiga de sabates d’espart de Geranis anomenada Isern, els cinemes ABC o Avenida, i no parlem del cafè Moka! Aquells sandvitxos acompanyats d’aquell personal tan peculiar... Ens hi acostumam massa aviat: en el seu lloc ara hi ha uns establiments anomenats 100 Montaditos, Bershka o Mc Donalds. Espais de llum fluorescent i cartró pedra. Quant al producte, sempre el mateix: tedi i peresa.
Diran que és el progrés, la modernitat. Per mi que s’apropa més al “no-res” de la novel·la de Michael Ende. O, més científic, als “no-lloc’’ de Manuel Delgado. Uns espais buits culturalment, on res no et pot sorprendre. Tot previsible i, sobretot, homogeni. Com aquell viatge pel sud del Regne Unit on a cada ciutat et semblava viure “El dia de la marmota”, menjant sempre els mateixos plats als mateixos bars, però en ciutats diferents.
El capitalisme salvatge destrossa el petit i tradicional comerç de Palma, ofegat i substituït per una sèrie interminable de franquícies que totes juntes no aporten res digne de menció. El pitjor, tanmateix, és que ni cap govern ni cap esperança de govern sembla poder aturar aquesta boira que va desolant cada vegada més barris. Foragitant el comerç tradicional i enriquidor, omplint-ho d’allò buit i insignificant.
Tanmateix, sabem que d’allà, de les institucions, no sol venir res de bo, o com a mínim res gaire estimulant. Cap sorpresa en aquest sentit. Inimaginable una moratòria contra les franquícies, no? Però, i del carrer? I per part dels moviments socials que empenyen pel món que ha de venir? Aquí, la pràctica ha passat davant la teoria: hem tengut abans un CineCiutat que un discurs clar que ens alerti dels perills d’aquesta boira que s’escampa.