La vida té aquestes coses, gairebé contradictòries. Decideixes agafar-te uns mesos sabàtics, ho fas públic i a la setmana següent els articles toquen a les baules. No els pots fer un lleig i tancar-los la porta pels morros, com si fossin testimonis de Jehovà o de qualsevol altra congregació sectària. Perquè els temes et toquen al viu, no només per una mena de solidaritat universal sinó també perquè ho has patit en la pròpia carn. Aquesta setmana en tenia dos. El de Retarding, perdó, Vueling, coses del subconscient, i el d'en Quimi Portet.
És que la majoria, per no dir tots, els que llegiran aquest paper han estat alguna vegada – i tant de bo només fos alguna i no moneda corrent quasi diària- la humiliació que ha patit l'artista català. I tanta sort que ell ho ha denunciat, que això de tenir milers de seguidors al compte del twiter i ser una persona mediàtica té els efectes secundaris. I Baleària s'ha disculpat. Però no necessitam disculpes sinó un canvi d'actitud que es vagi estenent, si pot ser, com taca d'oli.
Jo mateix, aquesta primera setmana cossera de juliol n'he estat víctima. Era l'hora de la sesta, començava a entrar en trànsit quan sonà el mòbil. Eren els d'ORANGE, convé dir-ho fort i apuntar amb el dit els que molesten a hores sagrades de l'horeta i a més són poc respectuosos amb la llengua pròpia del territori on emprenyen. Val a dir, que normalment no solc girar de llengua i així els traspàs la molèstia a ells, evident en la manera de penjar-te el telèfon en la majoria dels casos. Aquesta vegada els vaig atendre i em vaig donar a entendre perquè el mateix dia havia rebut un sms de la meva companyia telefònica anunciant-me que m'apujaven el rebut. Volia saber què m'oferien. Per escurçar el tema els diré que en un moment determinat em va demanar el municipi on vivia. Quin suplici li va ser entendre el nom de Marratxí – supòs que si li hagués dit Marrachi, com consta o constava en una versió de la Viquipèdia, li hauria estat més fàcil-. Quan va ser al nom del carrer va venir la festa grossa, el nom està només en català i així li ho vaig dir. La mossa, poc entenent per prejudici, em va fer lletrejar-li la paraula Serra, que ja li havia pronunciat amb fonètica occidental. Jo li vaig demanar si no entenia el català i ella, amb orgull insultant i arrogància infinita, em va dir que només “espanyol porque estamos en Espanya”. Li vaig penjar el telèfon. Sortosament, no m'han tornat a telefonar. Tant de bo no ho tornin a fer.
Ja que tots hem estat Quimi Portet més d'alguna vegada, convendria que féssim com ell, denunciar-ho. Ja sabem que a l'oficina de consum se'n regalen. A més, no poden fer-hi res perquè les lleis estan fetes per protegir els més forts: Vueling – puc parlar també per experiència pròpia-, Orange o qui sigui... però sí que denunciar-ho a les xarxes socials i compartir-ho perquè la vergonya s'estengui. És una feina frustrant, ja ho sé. Però costa poc. Costa el mateix que compartir qualsevol frase d'aquestes d'autoajuda o qualsevol vídeo d'animalons que tenen milions de visites. Si tots ho féssim potser aconseguirem que entre els llibres d'estil de les grans companyies – i també de les petites- hi entri el respecte vers els idiomes no castellans d'Espanya, com mana i diu la Constitució. Si aquesta senyora que em va destorbar l'horeta -Sara, crec que es deia- li haguessin explicat que a més de ser simpàtica, agradosa i un poc agosarada havia de saber que havia de tenir sensibilitat idiomàtica envers dels potencials clients, segurament no hauria comés la bravejada que em va fer. Tota pedra fa paret. Ja sé que els murs feisbuquians farien feredat però és l'única manera de lluitar i de sensibilitzar. Recordin el lema de F.B.Moll “Dura tamen molli saxa cavantur aqua”, Tanmateix l'aigua molla excava la dura roca, més o menys. Que quedin al descobert les estultícies. Per acabar una anècdota. Un conegut meu valencià, fa un grapat d'anys, va anar amb altres a celebrar el final de la carrera. Al sopar ell va demanar salmó a la planxa, (sic). El cambrer li va respondre textualment que ell era cambrer no bilingüe. Segurament es va quedar tan ample, pensat que havia pronunciat la frase de la seva vida. Allò que no deu haver entès encara és que era i és un errat de comptes. Convendria que féssim tots de Quimi Portet, potser toparíem amb algú menys obtús que el cambrer del salmó i començassin a entendre alguna cosa.