L’amic Pere Salas em saludava, aquest passat dimarts, des de Pollença, amb un “Mare de Déu dels Àngels assistiu-nos, catalans alçau-vos que els pirates ja són aquí”. Alçau-vos. Deixau de dormir, posau-vos en acció, pensau, treballau i promoveu una realitat alternativa que permiti derrotar la pirateria. El simulacre de Pollença commemora uns succeits relacionats amb els lladres de mar que sotmetien a la població illenca a situacions vexatòries i humiliants, en tots els punts de vista. Però el terme pirata té també, segons el DCVB, un sentit hiperbòlic referit a persona que menysprea els drets dels altres. I els drets no passam per una bona temporada, la salut pública en aquest sentit està en perill, sotmesa a pressions i limitada per una realitat que no sabem molt bé qui controla. Només entenem, lamentablement, a qui beneficia tota aquesta conxorxa que tritura alguns dels principals drets. L’estiu no és precisament el temps que el calendari ens regala per dedicar a pensar. Més aviat és una estació per mirar a una altra banda, descansar i descompressionar, això no obstant no convé tampoc convertir la indolència en una virtut ni justificar-la.
El nostre entorn batega aquests dies en un ambient novedós, marcat per noves angoixes i inquietuds. Els més polititzats estan neguitosos i preocupats per la incertesa del que està passant a Catalunya, amb el seu capenvant, i a l’Estat espanyol, amb partits incapaços de formar govern. Tampoc no passa res que no estés anunciat o ja no figuràs en el full de ruta que tots manejàvem. La política, tot i la insistència en que ho estan presentant els mitjans de comunicació més generalistes, no és allò que més inquieta els ciutadans. El clima de fatiga política podria ser també una estratègia dels poders interessats en devaluar la polis, en depreciar tot allò relacionat amb el compromís col·lectiu, especialment amb aquella lluita més raonada i més treballada que existeix a la perifèria de l’Estat. Alçau-vos, perquè les oligarquies són aquí i, pel que sabem, gairebé mai no han afavorit la part baixa de la ciutadania, aquelles majories que necessiten la polís per empoderar-se. La sequera d’aquest estiu potser també sigui una metàfora de tantes mancances i fracassos que la conjuntura actual està posant en evidència. Una sequera real i una aridesa figurada, en contrast amb unes estadístiques de visitants que arriben com un tsunami per aire i per mar, i que molts comencen a dubtar si ens fan nosa o companyia. Regular ha esdevingut el terme més emprat a Mallorca aquests dies, els excessos ens fan recuperar la mirada més positiva del fet regulador. Hem vist com fins i tot alguns sectors on es respira aire ultraliberal serien favorables a augmentar els controls i la regulació. Òbviament els turistes no són exactament els pirates del segle XXI, però aquests desembarcs massius i aquesta ocupació tan poc natural que fan sobre el territori ens ha desvetlat i ens inquieta.