Si estigués interna a la presó i em morís a dins, estic segura que algunes forces polítiques, representants institucionals i d'altres, en primer lloc donarien el condol al meu fill i pares. Crec que morir dins la presó és de les pitjors coses que poden passar-te tant a tu com a la família. El segon que crec que farien seria demanar QUÈ HA PASSAT? La premsa també diria alguna cosa més i fins i tot procuraria entrevistar-se amb la direcció del centre penitenciari i crec que també amb algú dels meus. Segurament, algú escriuria alguna carta al diari o a les xarxes socials, dient que és una llàstima que encara que estigués complint condemna m'hagués mort dins una cel·la tancada fins hores més tard del meu decés. Altres proposarien una investigació a fons tenint present l'historial del centre en què suposadament s'han suïcidat dues persones. També, és clar, sempre hi hauria qui pensés que si es mor així, és perquè t'ho has cercat. Sé que si em morís a la presó amb 41 anys, tres dies després d'haver estat donada d'alta d'un ingrés hospitalari, arribarien mostres de solidaritat tant en privat com públiques.
Una dona de 41 anys va morir diumenge dia 13 a la presó de Maó. Segur que no era una santa, com tampoc ho som jo ni cap d'aquelles persones que ens governen. Estaria bé rompre amb els estereotips institucionals que marginen encara més a qui no respon al perfil social esperat.
I com diu Lluís Llach:
EL JORN DELS MISERABLES
Que poques paraules tinc,
i les que us dic són tan gastades...
Caldrà buscar nous camins
on no calguin les paraules.
Que poca força que tinc;
tants de cops l'he malmenada...
La vull tota per demà,
quan la gesta portí l'alba.
Quanta ràbia que tinc,
potser cal ser gos des d'ara;
quanta ràbia que tinc
i no vull pas oblidar-la.
Que poca esperança tinc,
i potser caldrà deixar-la,
que no sigui que esperar
ens allunyi més dels actes.
Quanta misèria que tinc
sota els peus damunt l'espatlla,
i la vull guardar amb mi
fins al jorn dels miserables.