Molt s’ha parlat aquests dies sobre les conseqüències a les Illes d’un futurible suport del PSOE a la investidura de Rajoy mitjançant l’abstenció de diputades i diputats socialistes. Fa just una setmana, escrivia des d’aquesta mateixa tribuna sobre la guerra total desfermada entre les files socialistes, quan encara no s’havia celebrat el seu comitè federal, i lloava l’aguant que fins aleshores havia tingut Pedro Sánchez, i la posició defensada pel PSIB, en el sentit de plantejar com a «solució» a Espanya un pacte semblant al que tenim a les Illes, que inclogués partits d’esquerres i sobiranistes.
Dies després, Sánchez ha estat defenestrat al seu partit, i relegat a la quarta o cinquena filera en el seu escó al Congrés. Tota una metàfora de fins a quin punt s’han imposat els del «No però sí» de Díaz i els «barons» a toc de corneta dels poders fàctics. Perquè aquest és el tema: tombat Sánchez i tombada la possibilitat que sigui la militància socialista els qui decideixin què s’ha de fer, ningú dels que ha «guanyat» s’atreveix a dir obertament que tot això era per facilitar el govern a Rajoy i salvar un model d’Espanya profundament hegemonitzat (per no dir abduït) per la dreta, en tots els sentits... És el «no però sí», el segell de la hipocresia i la falsedat que el 15M volia desterrar de la política.
Afortunadament, el PSIB i els seus diputats es mantenen, i segueixen defensant les cada vegada més escasses possibilitats de pacte a l’esquerra, i la participació democràtica de l’afiliació socialista en el procés. Per això, i malgrat aquests dies s’han forçat titulars i declaracions (incloses algunes meves) per mirar de consolidar la idea de caos i divisió al si del pacte d’esquerres a les Illes, me tem que si Rajoy acaba essent president el que tindrem aquí són uns Acords pel Canvi més forts i cohesionats que mai: el pacte en sortirà reforçat, després de la tempesta.
Perquè des de Madrid, que mai ens han plogut ni flors ni doblers, sinó tot el contrari, la dissidència serà més castigada que mai, i els partits del pacte, i fins i tot els de l’oposició, haurem de conviure en la trinxera de la defensa de la dignitat del nostre poble i la seva gent, oblidar-nos de renous innecessaris, i revisar ara sí les possibilitats i les prioritats d’uns temps que s’anuncien foscos. Com Gramsci, vos ho diu un pessimista de la raó, però un optimista de la voluntat.