D’ençà que la FAES de n’Aznar va decidir esbucar, sense dir-ho, el règim de ‘las autonomías’ i, de rebot, retornar les llengües de l’Estat que no siguin el castellà a l’ús familiar i tribal, veim com una guarda de grupuscles finançats fan una campanya frenètica contra la construcció de la nostra varietat estàndard. Sense qüestionar mai per res l’estàndard del castellà europeu, és a dir, l’estàndard del castellà que Espanya té capacitat política per imposar pertot allà on té domini polític, es dediquen amb cos i ànima a fer sabotatge a la construcció del nostre estàndard. I s’hi dediquen amb la intensitat que requereix una autèntica prioritat d’Estat (espanyol) com veim ben bé que és aquesta qüestió per a ells.
No falla mai: els mateixos que tramen el sabotatge contra el nostre estàndard, sempre, sempre, sempre són els mateixos que, quan veuen un àmbit on el català es recupera -el més clar, l’escola mallorquina, balear, valenciana, catalana-, exigeixen automàticament ‘libertad de elección’, ‘bilingüismo’, ‘trilingüismo’ i tot això. Aquests mateixos, no cal ni dir-ho, callen sepulcralment davant tots els àmbits on es manté intacta la imposició del més reclòs i caduc monolingüisme espanyol: els jutjats, les sales de cine, els controls policials a les carreteres, el noranta per cent de canals de televisió i d’emissores de ràdio que emeten en el nostre territori, els quioscos, les llibreries, una bona part de les consultes mèdiques i sanitàries, una bona part de restaurants, bars, botigues petites, mitjanceres i grans superfícies que no miren prim si el personal que contracten per atendre el públic és monolingüe espanyol, i un mai no acabar d’altres àmbits. Per tant, no hi ha el més mínim dubte: el sabotatge a la construcció del nostre estàndard va sempre lligat al projecte de suprimir l’ús del nostre idioma en tots els àmbits que no siguin el purament familiar i tribal. Això és la passa prèvia a l’extinció definitiva per la qual passa tot idioma duit per força al corredor de la mort per qualsevol projecte lingüicida nacionalista expansionista i imperial com l’espanyol o el francès, per citar els dos exemples que més a prop tenim i patim.
Què vol dir això? Vol dir que, si volem que el nostre idioma nacional sobrevisqui als plans d’extermini que li apliquen fa segles els nacionalismes espanyol i francès, és també qüestió d’Estat per a nosaltres culminar l’obra de construcció del nostre estàndard nacional. I com anam, en aquesta feina? Per mi, enrere. Molt enrere. En els mitjans de comunicació audiovisuals de la Generalitat de la regió del Principat, hi fan servir no un model estàndard, com sí que fa Espanya a tots els seus mitjans públics tant d’àmbit estatal com regional, i com també fa França ben igual, sinó que hi fan servir el catanyol, que és el llenguatge híbrid, l’empelt de castellà i de català agafat del llenguatge de carrer de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Aquest híbrid de la Corporació Catalana de Mitjans Àudiovisuals serveix com a model estàndard per a tota la nostra comunitat lingüística i nacional? No. De cap manera. A dir ver, ni tan sols serveix per a l’esquifit territori regional del Principat estricte, de la Catalunya autònoma administrativa espanyola. No hi serveix per l’exclusió flagrant de moltes de solucions lèxiques, morfològiques i sintàctiques genuïnes que sobreviuen a les comarques allunyades del cinturó industrial barceloní. I, sobretot, aquest empelt de català i espanyol no serveix perquè és la passa prèvia a la dissolució de la nostra llengua dins la castellana a través de l’assimilació, que és l’alternativa a la substitució directa. La substitució directa és la solució final ràpida que l’espanyolisme no es pot permetre al Principat però que sí que cerca a les Balears i a València, la mateixa que que el francesisme imposa a la Catalunya Nord. En canvi l’altra maniobra, la dissolució de l’idioma perseguit per assimilació i dissolució dins l’idioma imposat, és l’operació silenciosa, que requereix més temps i més paciència, que l’espanyolisme ha trobada a Galícia, on el règim ha sabut transformar, en tan sols quatre dècades, el gallec de dialecte galaicoportuguès en dialecte castellà. Aquesta voltera ‘mañosa’ és la que l’espanyolisme du a terme en el Principat.
Què hem de fer a Mallorca davant aquest panorama? En català mallorquí deim que ‘de mal, no en surt més que mal’. Igualment, jo dic que de regionalisme, no en surt més que regionalisme. Si aplicàvem a Mallorca les mateixes quimeres regionalistes dels lingüistastres del ‘català light’, és a dir, del catanyol, ens trobaríem que aquí podríem elevar a la condició oficial el dialecte no ja el català mallorquí dels nostres padrins (que era pràcticament un català clàssic pur, intacte) sinó el catanyol de la badia de Palma, farcit d’eles bledes, amb el seu lèxic esfereïdorament reduït – com la seva sintaxi- a un pur calc de l’espanyol amb l’única excepció de l’article català salat.
El regionalisme catanyol del Principat va com l’anell al dit als gonelles de les Balears i als blavers de València. De fet, en el Principat hi ha teòrics com en Pla Nualart partidaris no tan sols de romandre mans plegades davant la nostra progressiva espanyolització, sinó també, per afegitó, de fomentar la nostra divisió regional en subestàndards polítics que, tot i que no neguin explícitament la unitat del nostre idioma, l’esbocinarien a efectes pràctics en tres idiomes diferents d’àmbit autonòmic, condemnats a fer una funció una mica més que familiar o tribal però que no superaria mai per res l’esquifit àmbit de les fronteres administratives actuals. Els subestàndards serien polítics, com dic, perquè no es farien amb criteris dialectals -que subdividirien el nostre idioma en occidental i oriental- sinó amb criteris polítics, que cercarien traduir a la llengua la divisió administrativa espanyola oficial de ‘las autonomías’ i, per tant, ens subdividirien en ‘català’, ‘valencià’ i ‘balear’. Si els gonelles, blavers i catanyolistes fossin sincers i cercassin la nostra divisió per motius purament dialectals, la nostra frontera separadora intercatalana dividiria verticalment el Principat en dues parts: el Principat oriental, que aniria amb la Catalunya Nord i amb les Balears, i el Principat Occidental, que aniria amb Andorra al nord i amb l’antic Regne de València al sud. Però la dialectologia, en si mateixa, no els interessa. Els interessa la política. Els interessa estendre a la llengua la divisió política. Calcada: el mur de Berlín pseudolingüístic polític el farien coincidir amb la frontera autonòmica que separa el Principat i València. D’aquesta manera, romandrien separades pel mur les comarques del nord de Castelló i del sud de Tarragona, on la gent parla indestriablement ben igual.
A les Balears no som prou conscients de tenir l’home pont immortal que va fer feina durant tota la seva vida per aportar a l’estàndard comú les característiques dels parlars de les Balears que les fan les més acostades al català clàssic: En Francesc de Borja Moll. Aquest insigne filòleg menorquí va construir el pont entre els dialectes de les Balears i l’estandard nacional comú, llavors en construcció, com encara avui. La seva obra és la solució que defuig el miserable catanyol que escampen els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Àudiovisuals i que defuig alhora les intencions disgregadores dels seus homòlegs gonelles subvencionats. No som gaire conscients de la gran obra de consens que va construir a les Balears En Francesc de Borja Moll. Estic convençut que avui la seva tasca titànica és més vàlida, vigent i necessària que mai per dur a bon port el gran repte, la gran obra pendent que tenim de construcció del català neutre, del català estàndard nacional, transversal en el temps i en l’espai, interdialectal, regenuïnitzat, depurat d’espanyolades, (de francesades al Nord i d’italianades a l’Alguer) que el contaminen, el desfiguren, el desnaturalitzen, el despersonalitzen, el mutilen, el satel·litzen i el duen a l’agonia. El català neutre, escrit i oral, és la gran tasca pendent que tenim per a la nostra reconstrucció nacional. I l’obra de consens d’En Francesc de Borja Moll hi serà sens dubte una aportació cabdal.
Prenguem-ne consciència especialment avui, 10 d’octubre, que és la data que la Institució Francesc de Borja Moll ha triada per a commemorar l’obra magna d’aquest compatriota insigne.