Per ventura és pertinent començar recordant que el PSM és l'únic partit socialista de tot el regne d'Espanya que no es va integrar al PSOE de Felipe González. Ni tan sols s'hi va federar com va fer el PSC. I de fet, va emprendre un camí ben diferent. Un camí gens fàcil. Ple de dificultats. Un camí tan complicat que, de tant en tant, hi havia militants que se'n cansaven i feien el camí cap el PSOE individualment. És el cas, per exemple, del pare de Francina Armengol o del de Pere Joan Pons. La reflexió era, més o menys, «aquí no mos menjam una rosca i allà els inútils que hi ha, reben vots sense moure un dit». Ja podeu imaginar que la retòrica era molt més florida, marxista i marciana.
Ara veim l'altra cara de la moneda. El PSIB es troba davant la incomprensió i inflexibilitat dels seus 'compañeros', incapaços no ja de mantenir-se coherents en el compromís amb l'electorat, que era que mai dels mais investirien Rajoy, sinó, ni tan sols, d'entendre que no han de forçar la màquina davant un PSIB (i un PSC i un PSE) que per tarannà històric, no tenen el mateix concepte de relació amb el poder que tenen els castellanoespanyols.
Aquesta és una explicació per entendre el xap dins el PSOE. Però me veig amb cor d'explicar-lo més gràficament: les federacions on hi ha majoria d'anticatalans votaran sí a Rajoy, les federacions on la catalanofòbia és inexistent (o gairebé) votaran no a Rajoy.
Esper que l'amic Pere Joan voti en consciència. O que perdi l'avió.