Són moltes les veus que cada dia clamen contra la festa nacional, la dels bous. He de confessar que de jove no em desagradava dita la festa i que entre els pocs acords que hi havia entre mon pare i jo –avui en dia n'hi hauria més– un d'ells era que els dos grans d'aquell temps eren Antonio Ordoñez –Don Antonio Ordoñez– i Paco Camino, “el niño sabio de Camas.” Entre els autors que m'han fet veure l'aberració que ara constitueix la festa dels bous n'hi destaquen dos: Jesús Mosterín i El Roto, el conegut humorista gràfic de El Pais.
Jesús Mosterín (Bilbao 1941) ha estat fins que es va jubilar catedràtic de Filosofia de la Universitat de Barcelona i ha replicat als diversos arguments que argüeixen els defensors de l'art de la tauromàquia. Entre ells el que forma part important de la cultura espanyola i , com a tal, ha de ser preservada. Mosterín ha afirmat, amb raó, que la paraula cultura no significa necessàriament que s'hagi de defensar. En ciències socials s'anomena cultura aquella manera de sentir i pensar que no ve transmesa per la física i la química –la genètica– sinó per la paraula i l'exemple d'altres. Hi pot haver, doncs, una cultura lloable, i una altra rebutjable. La d'infringir patiments als animals per tal de divertir-nos l'hauríem d'incloure entre aquestes darreres.
A la idea de que les corregudes de bous formen part de la tradició espanyola Mosterín respon que aquesta tradició no és altra cosa que una demostració del retard de la cultura espanyola respecte a l'europea. Que la festa dels bous va estar present a molts de països europeus fins que fou abolida. A Espanya també ho fou, abolida, per Carles III, però va ser reinstaurada per Ferran VII, un rei més inclinat vers el populisme que a l'exemple moral. Perquè, segons Mosterín, els que gaudeixen de veure patir a un altre home o un animal estan mancats d'aquesta virtut tan pròpiament humana i del tot lloable com és la compassió. Compartir el patiment. Cada dia són més nombroses les associacions que afirmen que els animals de granja que viuen estabulats dins compartiments que gairebé no els deixen moure viuen i moren de manera indigna. També els animals tenen drets i entre ells hi ha el d'una vida plaent. El bous de toros la tenen, però el seu final és horrible.
He dit, al principi, que juntament amb Jesús Mosterin hi ha hagut un altre personatge que m'ha fet veure l'absurd de la meva afició jovenívola. No és altre que El Roto, el genial humorista gràfic. En una de les seves vinyetes presentava dos bous que miraven un cartell a favor de la festa nacional on un pro-taurí havia escrit allò que sempre tenen a la boca. “El que no quiera venir, que no venga”. I un bou li deia a l'altre: “Pues me parece que yo no iré”. Genial, com sempre, El Roto.