Hi ha dos mancos molt famosos a la història de la literatura espanyola. Un d'ells és, naturalment, Miguel de Cervantes, i l'altre Don Ramón María del Valle Inclán. Aquest darrer, amant de la ironia, en solia fer ús i abús de la coincidència, però els seus contertulians sempre li responien que, per sort o per desgràcia, ell no era el de Lepanto, sinó, simplement, el del Café de la Montaña.
I és que el Café de la Montaña fou un molt conegut cafè que donava a la Puerta del Sol i està situat als baixos del Gran Hotel de Paris, on, al curull del mateix hi ha el famós anunci de Tio Pepe. El Café de la Montaña que estigué obert des de finals del segle XIX fins ben entrat el segle XX tenia entrada o sortida a la Puerta del Sol, al Carrer Alcalá i a la Carrera de San Jerónimo. Amb tantes portes no és d'estranyar que també fora conegut pel Cafè de la Pulmonia.
Un dels tertulians assidus al Café de la Montaña era Valle Inclán on solia discutir amb passió i vehemència. Un dia la discussió es centrà sobre el valor dels espanyols en comparació amb els portuguesos i en la discussió hi va intervenir Manuel Bueno Bengoechea. Don Ramón María també hi prengué part i va entimar a Manuel Bueno que era un “majadero”. “Majadero” és una paraula que avui en dia no és molt feridora, però que en aquell temps sí que ho era, molt ofensiva, per la qual cosa Manuel Bueno amb un bastó que tenia a la mà va pegar a Valle-Inclán amb la mala sort que el botó li causà una ferida incisa al braç. En aquell temps no hi havia pomades anti-sèptiques i molt menys antibiòtics, i la ferida primer es va infectar i, més endavant, gangrenar, la qual cosa va dur als metges a prendre la decisió d'amputar el braç esquerre a Valle-Inclàn, que va quedar mutilat per sempre més.
Tot i que tenia la fama d'irascible Valle-Inclán no era mala persona i va perdonar Manuel Bueno tot dient-li que no es preocupàs gaire, que li havia quedat la mà dreta que era la que feia servir per escriure. N'hi va haver que asseguraven que Valle-Inclán amb veu molt baixa a vegades deia que ell amb una sola mà escrivia millor que la majoria dels seus col·legues –inclòs , per suposat, Don Manuel Bueno– amb les dues. Literats