Gairebé tots els mitjans de comunicació s’han fet ressò de la mort de Macià Manera, «històric independentista», han dit. No cal, per tant, en aquest escrit, tornar a recordar els fets que varen donar notorietat a aquell jove picapedrer montuïrer. El que voldria és compartir les sensacions que vàrem viure els amics que participàrem del comiat a Macià. El primer dia, al cementiri, escoltant Raimon, Llach,... poemes, amb els ulls vermells, alguns sanglotant en silenci, cops a l’esquena, bevent una cervesa com havia desitjat Macià.
Al cementiri mateix ens convocàrem per a la nit del dia següent a S’Hort, al bar on Macià passava el seu temps lliure, o les vetlades eternes de les nits d’estiu, sota l’enramada que atura la serena nocturna, amb la seva cervesa de sempre a la mà, parlant del món i la bolla amb tots els qui s’asseien a la seva taula. Allà ens hi trobàrem, desenes i desenes de persones, joves i més grans, de distintes ideologies, trists i contents a la vegada, per recordar Macià, brindar per ell, cantar per ell, cridar pels seus, pels nostres Països Catalans, escoltar els músics, els glosadors, les anècdotes que uns i altres recordaven i compartien. Sense cap dubte, fou una de les nits més màgiques de la meva vida, i ben segur que la majoria dels assistents també gaudiren la mateixa sensació.
I, tota la nit, i encara ara, m’enrevolta dins el cap una pregunta, o una idea: què fa que un jove picapedrer, humil, senzill, d’un petit poble del Pla de Mallorca, que podria haver quedat estigmatitzat per un fet de la seva joventut, rebi un reconeixement tan sincer de molts veïns del seu poble. Què fa que una persona com Macià, que anava de la feina a casa seva i de casa seva a s’Hort, hagi arreplegat al llarg de la seva vida tants amics. Tants i tants d’amics, joves i vells, de tota condició social, que el ploren amb tanta estimació. Com s’ho va fer en Macià per, aparentment sense fer res, arreplegar tant amor entorn seu. No ho sé. Però, tal vegada la fotografia ampliada que ens va obsequiar en Gaizka amb un Macià somrient, darrera la senyera, ho expliqui tot. Perquè hi ha cares que retraten l’ànima de la persona. En Macià de la foto, en Macià que coneixíem els qui tenguérem la sort de conviure amb ell era humil, senzill, coherent, vehement, generós, fidel, amic... Una gran bona persona.
I, malgrat tot això, que és molt, no explica el que ens va fer en Macià aquella màgica vetllada a S’Hort. Ens miràvem, ens saludàvem, ens besàvem, brindàvem, rèiem les anècdotes que uns i altres contaven. Possiblement, allò que uneix les persones un moment donat, entorn d’una mateixa persona, és un dels misteris de la vida que mai desxifrarem. Però, ho entenguem o no, gràcies Macià.