El Codi Penal fixa pena de presó per a l’enaltiment del terrorisme o l’ofensa a les víctimes d’aquesta pràctica.
La presó és la pitjor de les condemnes en la norma espanyola –i en la d’altres territoris– des que no existeix la pena de mort. I la pitjor de les condemnes es reserva, històricament, als comportaments pitjors.
Comportaments pitjors. És a dir, comportaments i un adjectiu. Bons, dolents, normals, pitjors. Aquests darrers s’escriuen al Codi Penal.
Es podria dir que les conductes canvien poc. El que varia és aquell adjectiu, la valoració d’un mateix comportament avui, fa cent anys o d’aquí a dos segles.
Avui aquest “enaltiment” o “humiliació” són un dels comportaments “pitjors” perquè ho diu el Codi, i no ho seria si fos fora del Codi. Queda poc clar quina és la conducta castigada; sobretot se’ns ha explicat que col·lisiona amb la llibertat d’expressió.
En fi, sembla que aquesta llei sigui entesa com la vida real. Real, real, com la vida de veritat o la veritat absoluta. Sembla que s’oblidi que la norma ha estat escrita per una mà o que no ha plogut del cel. Que no ofereix aquestes certeses tan bàsiques com una experiència amb l’aigua, que si la toques, et banyes.
O potser sí. Potser el Codi Penal és més que un reflex de cada època. Potser no és una xacra condemnar l’expressió pública.
Com a mínim, no hi haurà dubte que som davant la vida real si Cassandra Vera o Josep Valtonyc entren a presó. Amb tot, haurien d’haver explicat un acudit masclista.