Aquests dies ha estat notícia, primer a les xarxes i després a la premsa, la massificació de determinats espais naturals, cales verges i carreteres «petades» de molestos ciclistes. A aquesta sobreocupació no s’escapen tampoc alguns dels més nostrats pancaritats, esdevinguts autèntics «botellots» i discoteques a l’aire lliure. «I només som al més d’abril... Què passarà a l’agost?», es demanen molts, a viva veu.
El problema, al meu parer, és que la cacarejada «turistització» de les societats, que no és un fenomen exclusivament illenc però que nosaltres patim especialment, també és part de la nostra manera de ser, estar i tenir, que diria Fromm. Aquests mateixos dies, quants amics que han anat de viatge a vint llocs diferents, no han tornat dient «quin agobi de turistes pertot arreu», com si ells -o nosaltres, o vosaltres- no ho fóssim.
El problema, tornant a Fromm, i més enllà de les complexes dinàmiques econòmiques del capitalisme global i la seva secció local balear, la bombolla del lloguer turístic, etc., és un problema ètic que ens afecta de ple i que té a veure amb el gaudi del nostre temps i de la gestió del nostre oci. Feim «de turistes» no sols quan sortim de l’illa, sinó quan ens movem per casa nostra, i això també té uns límits, i unes explicacions: perquè aquesta necessitat de fugir?
Perquè ara això de gaudir dels teus i de casa teva, ara ho batiam ridículament amb neologismes com «nesting», com si quedar a casa el cap de setmana o les festes hagués de ser una moda per a excèntrics? Hi trob, certament, a les vides de molta gent, un inconformisme que barreja allò vital i allò material, i que és al rerefons de la globalització turística, i el mercat òbviament se n’aprofita, ho ha fet sempre. En el fons, allò que practicam és anar en contra de la màxima decreixentista: el gaudi de la felicitat a partir de les petites coses, mirar de ser feliços no per posseir més coses, sinó per necessitar-ne manco. Tot allò que, per cert, ens esforçam a les escoles i les famílies perquè els nostres fills i filles ho aprenguin.
Ens bastam nosaltres tots solets, per massificar les nostres festes populars, totes elles condemnades a perdre el seu encant si no ens aplicam una mica d’autocontrol, i cadascú es conforma amb les seves, i si voleu un tast de les dels pobles dels veïns i amics. I ens bastam tots solets també per sobrecarregar els nostres espais naturals i les nostres carreteres, els turistes (quan no ho som nosaltres) són un afegitó, que òbviament amb els seus rècords de visites al nostre estimat paradís serveixen per certificar que aquest no és el bon camí.
En aquest paradigma, els límits de les polítiques públiques aplicades (i per aplicar) per canviar tot això topen amb les consciències de tots i cada un de nosaltres, massificadors en potència. No sé si els nostres padrins s’erraren en vendre les terres per fer hotels, i els nostres pares en vendre les herències per a segones residències d’ús turístic. Ara veurem si nosaltres som a l’alçada del temps històric, i si l’ètica ecològica, el sentit comú o senzillament, l’instint de supervivència, impregna els nostres pensaments i les nostres accions.