Aquests dies a Barcelona es viu una autèntica escalada de tensió pel que fa a les declaracions públiques.
A la voluntat clara i rotunda de les forces sobiranistes de poder fer un referèndum d'autodeterminació, de poder votar per escoltar la veu del poble, s'hi oposa la veu dels representants de l'Estat, cada vegada més virulenta i amenaçadora.
Mentre Soraya Sáenz de Santamaria focalitzava el seu odi contra la CUP, en un passatge evident d'allò que s'anomena 'construcció de l'enemic', el delegat del Govern espanyol, Enric Millo, amenaçava directament l'autogovern.
El president Puigdemont demnava en seu parlamentària: «Està disposat el govern espanyol a utilitzar la força contra Catalunya?» i afegia: «Ja n’hi ha prou, de jugar amb aquesta ambigüitat; ja n’hi ha prou, de flirtejar amb els confins de les costures del sistema democràtic».
Presenciant això, em varen venir al cap uns magnífics versos escrits per una de les persones que ara s'asseuen al Parlament català per mirar de fer-lo evolucionar de parlament autonòmic a parlament plenament sobirà, Lluís Llach:
«On vas amb les banderes i avions
i tot el cercle de canons
que apuntes al meu poble?
On vas amb la vergonya per galó,
i en el fusell, hi duus la por,
que apuntes al meu poble?»