Com era previsible a les portes de les Festes de la Terra, les relacions (o no relacions) entre el batle d’Eivissa i el bisbe de la diòcesi d’Eivissa i Formentera han tornat a ser objecte de comentari públic. Estam en època de poques notícies (tenint en compte que per aquí allò que passi als nostres vesins i compatriotes pareix que no ens preocupa gaire), i, per tant, de qualsevol coseta se’n pot fer un serial d’estiu.
En Rafel Ruiz ha provocat les ires de determinats sectors ultracatòlics en no assistir a les misses de les Festes de la Terra, apel·lant al fet que els poders públics són laics, que l’Estat és laic i que ell mateix no és practicant de cap religió. Personalment, trob coherent la seua actitud. Diuen els seus detractors que el batle d’Eivissa representa tots els ciutadans, i que això inclou els catòlics. Els que ho diuen tenen tota la raó. En allò que divergiríem és, segurament, en com s’ha de plasmar aquesta representació en l’esfera religiosa. En l’esfera pública, la cosa és ben clara: el batle ha d’atendre les necessitats de tots els ciutadans, siguin de la religió que siguin, o, igualment, si no en practiquen cap. El batle, idò, representa els catòlics. I pens que ho té ben clar. No debades és batle perquè així ho avalen unes eleccions democràtiques. Supòs, per tant, que compta amb l’aval del vot de molts catòlics.
Ara bé, no seria un acte d’hipocresia anar a missa el dia cinc d’agost o el dia vuit d’agost si hom no hi va habitualment? Té algun sentit sumar-se a un acte religiós amb motiu d’una festivitat determinada si hom no fa part d’aquesta religió? Encara més: un representant públic, que representa tothom, es pot sumar als actes religiosos d’una confessió i no fer-ho amb la de les altres? Alguns catòlics varen criticar la participació de representants d’un determinat partit polític d’esquerres en la celebració de l’inici del Ramadam. Estic d’acord amb la crítica. No entenc aquells que mantenen unes relacions més o manco estretes amb la comunitat musulmana i no fan el mateix, posem per cas, amb la catòlica. La laïcitat pública s’ha d’aplicar exactament per igual a totes les confessions religioses. Per tant, els catòlics que critiquin els laics que participin en actes d’altres religions tenen tota la raó. Però, es pot acceptar encara que hi hagi connivència político-religiosa, al marge de la pràctica religiosa privada de cadascú? Crec que es tracta d’una qüestió que convendria debatre i resoldre de manera que comptàs amb un mínim consens social.
Consider que, fins i tot des de la perspectiva dels catòlics, el batle ha fet bé no assistint als actes religiosos de les Festes de la Terra. El que enguany ens ha sorprès ha estat la manca d’urbanitat del bisbe. Que el bisbe no saludi el batle perquè no va a missa denota una visió teocèntrica de la política, visió que entenc que va ser abandonada amb les reformes del Concili Vaticà II, promogut pel papa Joan XXIII. El gran avantatge de les diferents branques del cristianisme sobre l’islam és que els cristians han après a distingir la vida pública de les creences i conviccions privades, i l’àmbit general de l’estrictament personal, individual. Amb això ha dignificat la persona humana i ha ajudat a la democratització de la vida pública. Dues assignatures pendents que té l’islam, i que, a hores d’ara, no es veu com arribarà a superar-les. Però, a Eivissa, l’actitud del bisbe nega aquesta divisió entre la vida política i la vida religiosa. Això és molt més greu que no el tarannà que demostra en Vicente Juan.
Clar que podria ser que només es tractàs de prepotència. I, en aquest cas, no ens hauria de preocupar tant. Que determinats sectors de l’Església vulguin tornar a la política seria una notícia que ens hauria de mantenir alerta. Que el bisbe d’Eivissa no sigui excessivament educat o que es passi de prepotent no té cap ni mica d’importància. Cadascú té el caràcter que té, i s’ha acabat.
Dit tot això, la manca de discurs institucional va deixar a l’Església el monopoli de la celebració de la nostra identitat col·lectiva com a eivissencs. Va ser l’Església qui va capitalitzar (sermó episcopal inclòs), davant la passivitat institucional laica, la celebració de les Festes de la Terra, la celebració de la nostra incorporació a aquesta nació que avui anomenam Països Catalans. Clar que, en honor a la veritat, hem de recordar que l’Església va ser clau perquè això ocorregués, fa ja quasi vuit segles.