No, no parl de Carles Puigdemont, qui hagués quedat a Espanya ja seria a la presó, sinó del molt inefable Jaume Matas, qui aquesta setmana ha reconegut per primera vegada que és un delinqüent. Bé va, encara que hagi estat per mor d’un pacte amb la Fiscalia perquè la pena li quedàs reduïda per tal de no haver d’anar a presó, almenys de moment.
L’altre que hi era, a presó, però en sortirà perquè ha pagat una fiança de 400.000 euros en metàl·lic (sí, en metàl·lic: d’on els hagi tret, no importa), és Ignacio González, un altre ex-president delinqüent del mateix Partido Popular de M. Rajoy, l’amo de la unitat d’Espanya, el compliment de la legalitat a capa i espasa i la corrupció més pura, segons s’ha pogut comprovar també aquesta setmana.
Fa pena que haguem normalitzat tant la corrupció del PP i de Matas i el seu govern saquejador de les arques públiques, fins al punt que no donem importància al fet que tot un president de Balears s’hagi confessat corrupte. Perquè imaginau-vos: resulta que un president NO gestiona, realment la gestió la fan els polítics i funcionaris a l’estructura que hi ha per davall d’ell, al Govern. I d’aquests, n’hi ha que encara seuen als escons del Parlament, com la Sra. Mabel Cabrer. Traduesc: si Matas va poder delinquir, és perquè va tenir ajuda, política i funcionarial, còmplices necessaris del saqueig.
Aquesta mateixa setmana, també, hem confirmat que Rajoy, Arenas, Trillo i altres secretaris del PP criats a l’ombra del perdonavides José Maria Aznar, han cobrat sobre-sous durant anys i anys, de dubtosíssima procedència, i que la corrupció del PP era sistemàtica, i no una qüestió puntual, ni «de persones», però aquí no passa res.
O vaja, sí que passa... Passa que hi ha un govern legítim tancat a la presó, que vivim a una Espanya que com fa més de 40 anys torna a tenir presos polítics, i que la independència judicial és una quimera. Passa que el «a por ellos» ha passat de ser un clam de quatre fanàtics al discurs oficial dels defensors del 155 i del gruix dels mitjans de comunicació, i no augura res de bo, almenys als defensors i defensores de la democràcia, el diàleg i la veritat.