L'independentisme català modern, des dels seus inicis a l'any 1968, amb l'escissió dels joves del Front Nacional de Catalunya i la fundació del Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans, havia tengut sempre com a subjecte polític, la 'nació sencera' de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó: els Països Catalans. Amb aquest nom o altres.
L'any 2005, la proposta de reforma de l'Estatut de Catalunya incorporava la consideració de Catalunya com a nació. No direm que ens va sorprendre, però ens va cridar l'atenció la rapidesa amb que gairebé tot l'independentisme del Principat s'hi sumava.
Es va anar imposant a l'independentisme el pragmatisme que predicaven (i practicaven) Joan Laporta o Alfons López Tena.
La tesi era evident i prou aclaparadora: que s'independitzi primer el Principat, que és on la idea de la independència ja és majoritària entre la població... i després ja veurem què passa amb la resta. Encara que quan, provocadorament, alguns assenyalàvem que encara hi havia una aposta més segura: que s'independitzàs només la part del Principat amb gran majoria d'independentistes, els pragmàtics no s'hi apuntaven.
De totes maneres, ningú gosà posar-hi problemes, encara que en honor a la veritat cal dir que molts ens hi apuntàrem sense necessitat de canviar la nostra noció de nació.
L'operació ha sortit només mig bé: s'ha arribat a proclamar la República catalana, però no s'ha gosat fer-la efectiva.
Arribats a aquest punt, crec que aquells que mantenien que la 'renuncia' als Països Catalans era només tàctica, haurien d'actuar amb tanta lleialtat com ho vàrem fer els que ho vàrem acceptar i haurien de retornar a la reivindicació de la independència per a la nació sencera. Preu per preu, Països Catalans.