Si el primer d'octubre de l'any passat va ser un dia que tots els que el varem viure al Principat o a altres bandes, però pendents del que hi succeïa, no oblidarem mai, el 3 d'octubre següent és un dia que no hauríem d'oblidar mai.
Aquell 3 d'octubre, amb el xoc per la intervenció dels cossos repressius espanyols a flor de pell i la felicitat per la victòria assolida, va ser la representació màxima del poder popular. La ciutadania del Principat va fer una demostració de força immensa, va demostrar que, quan vulgui pot fer-se amb el control efectiu del territori, sense que cap cos armat ho pugui impedir.
El 3 d'octubre va ser la vaga general més massiva, exemplar i poderosa que s'ha fet mai als Països Catalans i a l'estat espanyol, i va ser la demostració palpable que si s'optava per declarar la independència el dia que, segons la llei de transitorietat jurídica aprovada pel Parlament de Catalunya tocava, és a dir a l'endemà o a l'endemà passat, ningú la podia aturar.
Inexplicadament (i per tant, de moment, inexplicablement) el Govern de Puigdemont no va complir la llei que el Parlament havia aprovat i no va proclamar la República en el termini corresponent... I aquí varen començar els mals.
El 3-O-2017, també és important per la part negativa d'aquesta història.
Si els independentistes i demòcrates en general, estaven en estat de xoc, o si més no regirats per l'actuació bestial dels cossos repressius de l'Estat, els espanyolistes estaven alguns empegueïts i altres desorientats, i, també, derrotats.
Aquell 3 d'octubre vespre, el rei d'Espanya va fer un missatge institucional transmès per la majoria de televisions de l'estat on amb la poca vergonya que el caracteritza va fer un discurs sectari, racista i supremacista en el qual va avalar l'actuació dels repressors, i va fer apologia de la violència contra els catalans.
Aquella intervenció, i la reacció dels governants catalans que es va circumscriure en l'àmbit de les declaracions públiques, va ser el tret de sortida de les manifestacions feixistes i espanyolistes a Barcelona primer i després a altres poblacions, les desenes d'agressions feixistes a demòcrates i la persecució judicial i policial contra els líders independentistes.
No només això, el discurs de Felip de Borbó va ser el sus a un desplegament sense precedents de la pressió espanyolista en tots els camps: amenaces directes als líders independentistes i a les seves famílies; neutralització dels agents internacionals a base de xantatges, amenaces o suborns (reconeguts per l'anterior ministre d'Exteriors espanyol); xantatge als propietaris de mitjans de comunicació; amenaces a periodistes; potenciació de les organitzacions feixistes-espanyolistes a base de fons reservats i de garantia d'impunitat total; criminalització de polítics, personatges públics i periodistes; atemoriment de la població civil catalana amb la doble amenaça: llei mordassa i feixistes 'descontrolats'...
Aquell 3 d'octubre l'aparell de l'Estat espanyol, amb el monarca al capdavant, va llançar, a la desesperada, l'operació 'reconquista' i aconseguí atenuar i ajornar la victòria independentista.
Però va perdre definitivament la dignitat. I la vergonya. I la majoria de catalans i catalanes.