Com que el president de la Generalitat de Catalunya, el MHP Quim Torra, ha encès l’opinió pública amb les seues declaracions a Ljulbjana, capital d’Eslovènia, sobre la via que ha de seguir Catalunya per aconseguir la independència, i com que pens que tenim el deure de ser honestos i opinar lliurement, voldria fer algunes consideracions sobre la “via eslovena”.
La primera és que, certament, parlant-ne, ni que fos a la capital eslovena i mogut per l’emotivitat del moment, el president català es posava enmig de la diana, gairebé demanant que li disparassin. Ja sabem que avui dia els mitjans de comunicació són més que res mitjans de propaganda al servei d’alguna idea política, i que es fa carnassa de tot sense pretendre ni el més mínim bri d’objectivitat. Diguem que, des d’un punt de vista polític, Quim Torra no va ser gaire hàbil, si no és que hi ha algun pacte perquè el govern d’Eslovènia reconegui Catalunya quan finalment es decideixi a proclamar la independència i a mantenir-la. Si el 27 de novembre de 2017 Eslovènia hagués reconegut Catalunya, no crec que ningú pugui dubtar que les coses avui serien prou diferents. Només que ho hagués fet Tuvalu, Vanuatu o les Illes Marshall. Israel hi hauria anat darrere i a partir d’aquí ja s’hauria desencadenat tot. Però, s’ha de reconèixer que és molt humà, Puigdemont i el seu govern varen preferir estalviar-se morts i esperar una mica.
Deixant de banda la major o menor habilitat del president interí de la Generalitat de Catalunya, crec necessari fer algunes consideracions sobre la “via eslovena” que no he vist escrites (encara) i que, per tant, em sent en el deure de posar sobre la taula.
La primera és que, en atacar Quim Torra, tothom ha deixat de banda qui va atacar i qui va sofrir l’atac, quan es varen produir els seixanta-quatre morts que va costar la independència d’Eslovènia. Els eslovens varen votar en dos referèndums, tots positius, la seua independència nacional. I els serbis varen atacar militarment l’Eslovènia que s’acabava de proclamar independent. Els eslovens havien organitzat una petita força de defensa, i d’aquí varen sorgir els morts. Però no varen ser els eslovens els que atacaren ningú: va ser l’anomenat (encara llavors) exèrcit federal iugoslau. No esmentar aquest petit detall ja és fer trampa. Estan dient els detractors de Torra que si es proclama la independència de Catalunya, els cossos i forces de seguretat de l’estat ataquen i hi ha algun mort la culpa serà dels que hagin defensat la voluntat democràtica de la gent? Com diu el professor Ramón Cotarelo, això seria com dir que la culpa que el ku-kux-klan existeixi la tenen els negres.
La intervenció sèrbia a Eslovènia es va saldar amb seixanta-quatre morts (per cert, quaranta-quatre d’ells de l’exèrcit federal iugoslau), però les intervencions d’aquest mateix exèrcit a Croàcia i, sobretot, a Bòsnia i Hercegovina, es varen emportar la vida d’entre trenta-cinc i quaranta mil persones. Objectivament, el lloc on hi va haver menys morts (tots ells de plànyer, perquè cap vida humana és reemplaçable) va ser a Eslovènia.
Una altra dada interessant és que arran de la proclamació de la independència d’Eslovènia hi va haver menys morts que a les manifestacions i atacs de l’extrema dreta durant la Transició espanyola (descomptant-hi els morts causats per ETA, que varen ser els més nombrosos; si els hi sumam, multipliquen per quinze els de la independència d’Eslovènia). Algú ha fet esment d’aquesta comparació? Algú s’atreviria a defensar que hauria set millor no fer la Transició, perquè un determinat nombre de persones hi varen perdre la vida, malauradament?
Certament, m’agradaria que la transició catalana (de regió espanyola a república independent), avui pens que totalment inevitable, fos més “a l’escocesa”, com ha reivindicat el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, que no “a l’eslovena”. En qualsevol cas, serà, inexorablement “a la catalana”. El que malauradament fa pinta, ara mateix, és que a l’altre costat hi ha un esperit que s’assembla més al de la Sèrbia de principi dels norantes que no al del Regne Unit de la nostra dècada actual.
Per cert, l’aleshores president de la Comissió Europea, Jacques Délors, va assegurar al primer president de l’Eslovènia independent, Milan Kucan, que el seu país mai no seria reconegut i que mai, mai, mai, mai, no formaria part de la Unió Europea. Viure i veure!