Com deia no sé qui, començarem pel principi. La història és un bon principi, però... la història de qui? La dels vencedors o la dels vençuts? No pot esser la mateixa. Ben especialment si els vençuts perderen la vida no pogueren escriure gaire, probablement res. És el que va passar els anys de Franco.
Precisament dia 1 d’Abril s’han complert 80 anys de la fi de la guerra, però un altre període igualment desgraciat tot just començava. De fet el problema més horrible de l’Espanya nacionalista és la postguerra, que encara ha esquitxat aquesta campanya electoral tan histèrica, mentre Franco continua en una basílica.
Als guanyadors no els va bastar la devastació de la guerra mateixa, si no que els soldats que rebien ordes per defensar l’estat legítim (el perdedor), després, foren condemnats en camps de concentració, treballs forçats, fam i tot tipus de denigració de la persona. A més també hi havia altres presoners per haver estat inscrits en un sindicat, o esser mestre d’escola, o qualsevol tipus d’activisme cultural, o perquè sí. A l’engròs s’ha calculat un milió de presoners, amb pena de mort opcional per qualsevol excusa. Després cal sumar els exiliats i, dels que es quedaren, ben especialment les viudes i la resta de la família, també condemnats a humiliació, espoli i a tot el que se li pogués ocorre a les ments perverses dels que havien “guanyat”. Comptat i batut mitja Espanya desapareguda o anorreada. Idò no és una ocurrència recent, això de l’Espanya rompuda.
La gran majoria no ho havíem notat perquè som precisament descendents dels del bàndol de Franco, o dels que s’hi havien sotmès, o havien estat sotmesos a humiliació i silenci perpetu. De fet la major victòria de Franco va esser el silenci dels vençuts. Del paper de bastants capellans en fer les llistes d’assassinables, a part de donar-los creu fins al moment d’afusellar-los, també... Déu n’hi do.
Ja que parlam d’història ─que no sé com ha sortit el tema─ això que a la guerra del Francès li diguin “de la Independència” sempre m’ha grinyolat. Fins on he pogut arribar ─que no és gaire─ el rei d’Espanya es va concagar deixant l’Estat en mans de Napoleó mentre ell s’autoexiliava a Baiona (País Basc Francès). El poble, en calçons blancs, s’enfrontà a l’exèrcit francès mentre l’exèrcit espanyol ningú no sap-no contesta què feia... després allò de les Corts de Cadis i després van a cercar Ferran VII, que jurà la Constitució de Cadis, però després la traïcionà i feu tornar la Inquisició... Idò això hauria d’esser la “Guerra de los Reyes Traidores”, així ja ho hauríem entès a l’escola.
Per cert, si no l’han llevat fa poc, a una lleona del Born hi ha un recordatori a un d’aquests traïdors.
Queda clar doncs que no soc historiador, només volia situar el lector. No hem vingut aquí per dir que si va d’aigua plourà o que el cel és de color cel... Però ja que ha sortit, probablement pugui aportar més llum parlant de natura, ecologia i tot això... com en diuen ara... insostenibilitat?
El primer problema ecològic som nosaltres: ja no hi cabem. Des que el moviment ecologista va donar l’alarma la població s’ha duplicat. Des que hom parla de turisme sostenible ha augmentat exponencialment, mentre els índex de malestar social empitjoren. Les plusvàlues econòmiques se les queden els especuladors espavilats liberals. Els impostos que es poden cobrar se’n van a Madrid, o a l’estranger, o a ca na Tix, mentre la pèrdua de capital, que és el paisatge, i les despeses en infraestructures es socialitzen.
Com que els indígenes ens reproduïm poc, i malament, la feina que es pugui crear és per a gent de fora, als quals la dreta espanyolista anima a no integrar-se i acaba d’empitjorar la sobrepoblació. De moment els nostres fills per pagar una casa necessiten invertir el doble d’anys de feina que a la Península, tot suposant que en trobin feina de manera continuada, però les estadístiques no és això el que diuen, sinó que l’atur juvenil encara està pel 23% (sense comptar els que fan el colló en cursets o els fa peresa apuntar-se al SOIB). La precarietat laboral ha arribat a uns límits de desestructura social alhora que, com dèiem, hem de continuar destruint el paisatge perquè no tenim altra indústria...
L’altra gran problema ecològic són les cabres… també en menjarem, de cabra… [continuarà]