Toni Lluís Reyes Duran, manacorí, actor, dramaturg i també filòleg, va ser testimoni dels fets succeïts aquest passat divendres vespre, al 'Junior's Cafè' situat a la plaça de Santa Margalida, quan un cambrer va amenaçar i intentar agredir un jove pel sol fet de parlar català.
Toni Lluís Reyes ha remès a dBalears un article que reproduïm íntegrament:
Avui, encara hi ha una part de la població de les nostres Illes que intenten negar el conflicte lingüístic. Un conflicte continu que hem de patir tots aquells que dia a dia parlam amb llengua pròpia d’aquesta terra. Quan qualcú diu que no hi ha cap problema, podem entendre que o parla la llengua dominat o que aquella persona gira automàticament de llengua davant qualcú que en parla una altra o que fins i tot intueix –pel seu aspecte- que no forma part de la nostra comunitat lingüística. Així, segur que no tenen cap conflicte. Cap.
Podem demanar que se’ns respecti allò que respectam dels altres? Cadascú que parli com vulgui, però de la mateixa manera que entenem que qualcú se senti més còmode amb una altra llengua, és tan mal d’entendre que nosaltres ens hi sentim més amb la nostra, la pròpia d’aquesta terra, que fa més de set segles que es parla aquí? Ja no se’ns acut demanar que ens parlin en la nostra llengua, ni a l’administració pública, ara ja només demanam que ens entenguin. Fins on hem arribat? Idò maldament hàgim rebaixat les expectatives d’una llengua pròpia, cada dia veus que allò que respectam, no és respectat per un seguit de persones. Feis-ne la prova... Parlau sempre amb la vostra llengua a les Illes, a tots els racons, amb tothom... No s’hi val fer trampes. Si ho feis sempre, ja veureu que cada dia us caurà una mala cara, una mala contestada i, adesiara, us acabareu enganxant amb l’altre persona que no us acceptarà el dret que teniu –PER LLEI- d’expressar-vos en la nostra llengua. Se’n poden riure, fer befa, amenaçar-te, insultar-te, menysprear-te...
Tot això, només ho sabem una minoria. Però hi som, i això passa. I de cada dia més. I si això passa de cada dia més, la pregunta és: per què? És ben senzill. Perquè maldament tenguem unes lleis que ens haurien d’emparar, ens trobam perduts i no sabem gaire bé com hem d’actuar en aquests casos. I pensam en anar a la policia... I recordam totes les vegades que hem tengut problemes amb la policia pel fet de parlar català. Decidim anar a la policia local a fer la denúncia... res, qui ens atén no considera que hi hagi cap delicte. Els mitjans sí, estan bé, per fer-ne ressò, però al cap i a la fi tot queda en paper banyat. Tot i tenir un Estatut d’Autonomia, una Llei de Normalització Lingüística som els que sempre hi sortim perdent. Perquè els altres tenen ales, els donen ales, se’ls consent per activa i per passiva la seva actitud. I el més greu és que això ja passa per tot arreu: als serveis privats, als hospitals, a les residències públiques i privades, a l’administració estatal i autonòmica, als ajuntaments...
Per tot, per tot et trobes gent que no respecta que parlis la teva llengua. I ens hem de demanar: per què? Perquè hi ha gent que d’això en fa política, quan ens hauríem de limitar a termes lingüístics. No és una pena? I com que de manera natural sembla que el respecte no sigui recíproc, és lícit reclamar com abans millor l’Oficina de Drets Lingüístics als polítics que han de vetlar per resoldre els problemes a la gent. Quantes de vegades surten notícies de discriminació lingüística als mitjans? Però els polítics no en diuen res. Per tant, l’Oficina és l’única eina útil que ens pot facilitar poder denunciar cada vegada que se’ns priven els nostres drets. Així, per ventura, amb la facilitat que l’Oficina pot suposar més gent s’animarà a explicar què li ha passat i amb dades fiables poder posar fil a l’agulla per tal que els nostres fills puguin conviure en una societat “suposadament bilingüe” en què parlar una llengua o una altre no sigui un problema.