Les xifres, contràriament a les percepcions, són elements objectius. Mentre que les percepcions, per definició, són subjectives. Les percepcions, emperò, també es construeixen socialment. De manera que, igual que tot el que tracta la psicologia social, no són estrictament individuals, sinó que se solen construir en comunitat. I no solen ser alienes als mecanismes de poder que operen en una societat determinada.
Mirem d'il·lustrar-ho. Els que són molts, de manera general, tendeixen a considerar-se molts més, mentre que els que són pocs, també generalment, tendeixen a considerar-se encara menys. Així, quan es parla del nombre de parlants del francès o de l'italià, normalment es magnifica, mentre que quan ens referim a quantes persones parlen furlà, arpità o sard, la tendència és a rebaixar-lo per sota de les xifres reals. Si ens referim a les percepcions, la cosa encara resulta molt més contundent. Com que les normes d'ús lingüístic afavoreixen els que són més, la tendència és a percebre'ls com encara molt més nombrosos. Mentre que, correlativament, percebem els minoritaris com encara molt més minoritaris del que són en realitat.
Així, quan Ucraïna encara formava part de l'URSS, hi havia ucraïnesos que consideraven que la seua llengua no podia ser l'única oficial al seu país, perquè només la parlaven trenta milions de persones, mentre que el rus, efectivament, era parlat per devers cent-quaranta milions de ciutadans d'aquella federació extensíssima. Així, idò, per a alguns ucraïnesos diglòssics, l'ucraïnès era parlat per poca gent. Trenta milions eren pocs. A Islàndia, emperò, a la mateixa època, a ningú se li acudia ni remotament considerar que els cent-cinquanta mil parlants d'islandès fossin pocs. Ningú pensava que l'islandès no podia ser l'única llengua oficial d'Islàndia per aquest motiu. I a ningú no li recava que el danès ja no fos oficial en aquella illa. Trenta milions eren pocs i cent-cinquanta mil eren molts.
La confiança col·lectiva fa que de vegades grups molt minoritaris ja es considerin més que suficients per fer determinades coses. L'exemple més contundent d'això que explic el vaig trobar, quan investigava per a la meua tesi doctoral, en les raons que els partidaris de funcionar en hebreu esgrimien al Hilverein für die Deutschen Jüden, a Haifa, als anys trenta del segle passat. Deien que les classes s'havien de deixar de fer en alemany i s'havien de passar a fer en hebreu perquè ja hi havia molts parlants d'hebreu en aquell institut politècnic. Concretament, havien arribat al 3%. El 3% de parlants d'hebreu era suficient per revertir les classes del Hilverein. A ningú se li acudia dir, per activa ni per passiva, que el tres per cent eren pocs. Ningú no els considerava una minoria. Encara que la resta fossin el noranta-set per cent.
Escric tot això observant no sense un punt d'estupor com tots els mitjans de comunicació espanyols, sense pràcticament cap excepció, consideren que l'independentisme català es va desinflant, perquè a la manifestació de l'11 de setembre només hi va haver, segons xifres oficials de les autoritats espanyoles (no segons els organitzadors), sis-centes mil persones. Havent-hi hagut manifestacions que superaven el milió de persones (que, aleshores, també eren pocs per als mitjans espanyols), sis-cents mil són una micarata. No tenen en compte, per exemple, que, a tot el Regne d'Espanya, si en descomptam Catalunya, no hi ha hagut cap manifestació amb una gentada així en els últims vuitanta-tres anys. I llavors Espanya no era un regne.
Clar que una manifestació de Societat Civil Catalana amb cent mil persones, per als mateixos mitjans, serà una sortida massiva al carrer dels ciutadans de Catalunya! O serà tot un èxit una concentració que hi va haver a Tarragona fa tres anys... amb deu mil persones. Exactament per als mateixos cronistes, davant els nostres ulls esbatanats, deu mil són una gernació, i sis-cents mil no són res.
Ben naturalment, per a un infant un any és un temps llarguíssim, i per a un nonagenari no és pràcticament res. El fet em recorda l'anècdota d'un mestre de Sant Rafel que intentava explicar als seus alumnes allò de les diferents etapes en la vida de les persones. Els alumnes eren molt jovenets. I l'home s'hi escarrassava: hi ha infants, jóvens... i què més? La pregunta era, certament, molt perillosa. De seguida, una garrida espavilada va respondre: "infants, jóvens i vells". El mestre rondava la quarentena. Potser la passava tot just una mica. "A veure, al·loteta", va rebufar el sofert mestre, "entre jóvens i vells hi ha alguna cosa, no és veritat? Per exemple, jo mateix, de quina edat som?". Va fer diana. La nena va respondre de seguida: "de la tercera". I allí ho degueren matar.