Tot és poc per descriure l’horror d’Auschwitz. Cada característica d’aquest camp d’extermini produeix calfreds. Auschwitz era un lloc on es suïcidaven els més valents, han dit alguns dels poquíssims supervivents.
Francament, m’estimaria més estar de vacances i en tornar fer un altre article de toponímia, o de com de bé que s’està pel Carib, però també hi ha temes força més desagradables que no es poden ignorarn. Ningú no n’ha de poder al·legar ignorància. Ja havíem encetat el tema fa un mes i mig (Polònia...).
Per a la bestialitat dels nazis, els camps de concentració i els mètodes tradicionals d’assassinats en massa ben aviat no els bastaren per a res, necessitaven multiplicar l’efectivitat a escala industrial, així arriben a la Solució final: les cambres de gas i els forns crematoris, de gent, naturalment. Ja havien provat els afusellaments a l’engròs i altres invents macabres per a desfer-se dels seus enemics, que eren pràcticament tothom excepte la raça ària, a la que suposaven pertanyien els alemanys autèntics, tant estricte era la cosa que ni el mateix Hitler donava aquest perfil, però no estam parlant de contradiccions, ni lògica, sinó d’una dictadura extrema on el que no reia els acudits del cap superior ho podia passar bastant malament. De fet, hi ha un altre episodi antològic que fou la Nit dels ganivets llargs, durant la qual foren assassinats molts dirigents nazis que no acabaven de sintonitzar amb l’evolució que marcava Hitler. Eren els càstigs exemplars de sempre, però ara ja, marca de la casa, a l’engròs i que tothom entengués que no hi hauria cap mirament amb qui es desviàs de la doctrina.
Si així tractaven els seus, què no farien amb els declarats enemics, començant pels jueus, dels que en varen assassinar tres quartes parts de la població de Centre Europa. Es construïren línies de tren directes de les principals ciutats conquerides fins a Auschwitz, inicialment un camp de concentració “normal”, però aviat s’hagué d’ampliar amb el veí camp d’Auschwitz II-Birkenau (foto de capçalera), que com veim ja es va construir com a estació final. Només alguns presoners que excepcionalment poguessin tenir alguna especialitat, o habilitat, o ves a saber què, que se’n poguessin aprofitar els nazis, tendrien unes condicions de vida humanes, i entre aquests cal anotar delinqüents comuns que podien fer de caporals dels presos. Els més sortats els duien a un camp subordinat, Auschwitz III-Monowitz, on treballarien per a les fàbriques del règim (Bayer, Telefunken...).
La resta, que eren quasi tots, de tot... ni amb les pel·lícules hom pot entendre la quantitat i qualitat de sofriment i vexació que es pot patir. Les dones igual, pitjor no existeix.
Per a la majoria la deshumanització ja havia començat molt abans. El cas més clamorós deu esser el del gueto de Varsòvia, on s’obliga a recloure els jueus, tancats talment com si fos bestiar, excepte amb el tema de la manutenció: allà ja molts hi moriren de fam. La pròxima fase seria la deportació cap als camps d’extermini. Si tanmateix els duien a matar no farien cap despesa per al trasllat. Els ficaven en vagons de bestiar, freqüentment drets perquè no hi cabien d’altra manera, que el viatge pogués durar bastants dies si partia d’una ciutat llunyana no canviava la cosa. No s’havia previst cap atenció de dignitat humana, sinó tot el contrari, sense menjar, ni aigua, de vegades sense un forat per defecar, ventilació insuficient... molts ja morien durant el trajecte.
A l’arribada es feia una selecció del personal segons la cara: els que encara tenien aspecte de poder treballar en el que fos passaven a esser esclaus, se’ls marcava un número al braç (de vegades al pit), que seria la seva única identificació a partir d’aleshores, la resta... cap a les cambres de gas i als forns crematoris, nins i vells directament. Es calcula que 1,3 milions de persones foren assassinades a Auschwitz. Comptant tots els altres camps de concentració i extermini aquesta xifra es pot multiplicar per deu.
Els esclaus marcats normals tenien una expectativa de vida d’uns dos mesos, per dir alguna cosa, no tenien condicions humanes mínimes: d’infraestructures higièniques o sanitàries, res; el menjar, a part d’infecte, no aportava el nodriment mínim; a l’hivern es podia arriba a 20 graus sota zero, mal equipats, especialment de calçat; els càstigs corporals eren freqüents, per no poder seguir el ritme de treball, per qualsevol excusa o senzillament per divertir-se els soldats. De tortures, tot el que la mentalitat morbosa dels nazis pogués imaginar.
L’any 44, o poc abans, arribà als aliats un informe sobre les cambres de gas, plantejant-se bombardejar-les amb l’aviació, però aleshores aquest mètode era poc precís, perillava que enlloc de les cambres endevinassin els presoners, i les tropes ja avançaven cap a Berlín. Dos presos s’havien pogut fugir i donar testimoni per a l’informe esmentat. Els supervivents només foren casos d’aquests, absolutament excepcionals, o que encara no els haguessin gasificat el...
Dia 27 de gener de 1945, els comunistes alliberaven aquest infern, aleshores no podem dir ‘gràcies a Déu’, en aquest cas, encara val més suposar que estava de vacances.
En el 75è aniversari encara hi ha partits d’extrema dreta, la majoria s’autoanomenen cosa de “llibertat” o succedanis. Hauria d’esser suficient per a no fer cas de res del que diu aquesta gent. Què volen aquesta gent?