LA CRISI SANITÀRIA I LA PANDÈMIA DEL COVID-19 HA POSAT UN MUR ENTRE NOSALTRES I ELS NOSTRES MAJORS, ARA CONSIDERATS ‘POBLACIÓ DE RISC’.
Però aquest aïllament no és només científic, sinó també social. A l’altra banda del mur, tancats, estan els infants, considerats per la ciència “vectors de transmissió”.
La soledat també emmalalteix. Una abraçada, amb guants, mascareta, alcohol desinfectant, pot ser molt més terapèutica que mesos de no sortir de casa.
De la mateixa manera, un infant que durant una hora al dia veu el sol i pot córrer per un parc, pot ser considerat un acte d’irresponsabilitat científica. Però la psicologia, que també és ciència, és una necessitat vital, com diu la psicòlga Heike Freire.
ELS INFANTS SÓN LA PRINCIPAL POBLACIÓ DE RISC DE CONTAGI DE LES EMOCIONS DELS SEUS PARES.
Amb tot això: perquè quan vaig a ca’ls meus pares a dur-lis mascaretes, una poc d’arròs o fruita encara tenc la sensació de ser un antisistema?
Per què si un dia decideixo anar a comprar amb el meu fill d’onze anys, i es queda fora de la botiga a dos metres de distància de la gent que fa cua, tothom em mira amb cara d’extraterrestre?
Algú li ha demanat al meu fill si coneix les normes, si s’ha rentat les mans, si sap que ha de fer si te ganes d’esternudar?
El ministre de Sanitat ha afirmat que els infants han de seguir quedant a casa perquè son “vectors de transmissió” del coronavirus.
Alguns de vosaltres tendreu una resposta, segurament relacionada amb la ciència i l’epidemiologia, tant de moda en aquests moments.
PERÒ A MI NO ME BASTA. SOM DE LLETRES. HO SENTO MOLT. SOM INCAPAÇ D’ENTENDRE COMPLETAMENT LA RAÓ UNIVERSAL QUE DIU QUE EL VIRUS HO JUSTIFICA TOT.
Des de fa un mes, per posar un exemple, els meus fills de 9 i 11 saben que no poden sortir al carrer, i les vegades que ho han fet s’han sentit tant observats que ja han desistit la possibilitat de traspassar les parets del nostre pis.
Allà on els donaven un caramel cada vegada que anaven a comprar, ara els miren amb angoixa i preocupació.
Els nins, en temps de coronavirus, són sobre tot éssers contagiosos. Són “Vectors de transmissió”. Han desaparegut de la vida social, i ara els tenim, des de fa un mes, reclosos en un món virtual.
I les grans plataformes digitals com Nintendo, Youtube, Tik Tok, Netflix, Skype, etc… guanyen doblers a poalades.
A l’altra costat d’aquest confinament social està la Gent Gran.
Des de fa un més, els meus pares, així com milions de persones majors de 65 anys, són bàsicament “població de risc”. S’han convertit en un nombre, en una xifra, en un percentatge.
El covid-19 els ha aillat a ca seva, justament allò que sempre s’havia dit que calia evitar amb la Gent Gran.
El risc d’aquesta població també és social. Això ho estam tenint en compte també?
“Hem d’intentar que els majors no se sentin sols perquè la soledat és molt dura”, acostumàvem a escoltar.
Ara la soledat és una obligació científica que no podem ni tant sols qüestionar, perquè la crisi del covid-19 també ens està aïllant com a éssers capaços d’organitzar-se i posar en dubte les decisions dels governs...
Si voleu continuar llegint aquest post ho podeu fer al blog de Felip Palou, Illamón.