Segueix-nos F Y T R

El cabrum d’aquests dies

|

Apartant-nos molt de postulats acadèmics podríem definir la llibertat d’expressió com aquell dret que, en democràcia, a hom li permet fer el ridícul en públic de la manera que més s’avengui amb el seu tarennà.

Les conseqüències de la limitació de moviments de les darreres setmanes ha fet estralls psicològics més que evidents. Ha sorgit el millor i el pitjor de les persones que abans passaven per “normals”. En canvi, aquells personatges que ja partien d’un estat mental, diguem-ne, peculiar s’han desbocat definitivament a través de les xarxes socials. Cal defensar, per salud democràtica, el dret dels escamots ultradretans, extensiu als grotescos missus territorials d’organitzacions feixistes, a seguir mostrant-se tan ridículs com millor es sentin a gust amb ells mateixos.

Ara bé, mentre reim d’ells, no podem deixar de recordar quants de genocides ha tingut la història que inicialment semblaven ridículs i hilarants. Alguns d’ells, totalitaris d’imatge patètica com els fatxes de la contrada, ben actius als nostres dies.

Defensem, per tant, els drets democràtics que ells ens negarien tot just s’ho poguessin permetre, però no caiguem en la trampa d’homologar-los com a actors sanament legítims del debat polític. Són tòxics per a la democràcia i representen un perill potencial per a tot demòcrata de qualsevol punt de l’espectre: d’esquerra a dreta i de dalt a baix. Tenguem ben present la paradoxa de la tolerància de Karl Popper. Anem fent unes rialles amb els seus continus exabruptes, però no obliden que són metzina per a la convivència democràtica, de letals conseqüències per la necessària pluralitat democràtica.

+ VIST