El Primer de maig hem celebrat el Dia Internacional dels Treballadors. Sovint s'aprofita la diada per a reivindicar el 'dret a la feina' de les persones però en realitat, la feina és una obligació que tenim la majoria dels habitants de la Terra per subsistir.
Convé aparcar discursos decimonònics i adaptar les reivindicacions a una realitat que ja fa anys que és al nostre entorn: la nova revolució tecnològica que es viu des de finals del segle passat ha fet que es necessitin moltes menys hores de feina per a produir allò que hem de menester (i moltes coses que no hem de menester i que volem o ens fan creure que volem).
Allò a què ha de tenir dret la ciutadania, no és a treballar o a fer més feina. Allò a què tenim dret i cal convertir en un dret reconegut i inalienable, és a disposar de recursos suficients per a desenvolupar una vida digna i, si una part d'aquests recursos els hem de guanyar fent feina, idò farem feina com un mitjà per aconseguir-los, no com un fi en si mateix.
La tecnologia ha avançat tant, en aquests darrers anys, que, en molts àmbits de la indústria, per produir allò que feien 400 persones, avui basta una sola persona. En altres camps, la relació no és tan extremadament gran, però la tendència és la mateixa.
Aquesta realitat no s'ha de viure com una desgràcia, sinó que cal afrontar-la com una oportunitat. Cal repartir més el treball, cal repartir més la riquesa i cal que la ciutadania recuperi algunes responsabilitats que, fa molts segles, va 'delegar'.
És bo i oportú que la ciutadania dediqui menys temps a treballar i pugui gaudir de més hores per dedicar a l'oci, la cultura, la formació i la participació en la política, és a dir, en la gestió dels afers col·lectius.
Que ningú s'enganyi, això que ahir era utopia, avui és una possibilitat real. I ara, a més a més, una necessitat.