EL CONFINAMENT ENS HA EMPÈS A PASSEJAR MASSIVAMENT A LA MATEIXA HORA I SENSE PODER AGAFAR EL COTXE. UN VIRUS ENS HA FET VIANANTS PER OBLIGACIÓ I ENLLOC DE L’AUTOPISTA, SATURAM ELS CARRILS BICI. AQUESTA ÉS LA CRÒNICA DEL PRIMER PASSEIG A LA JAPONESA EN UNA CIUTAT ON ÉS IMPOSSIBLE MANTENIR DISTÀNCIES.
Estimats compatriotes. Espero que enteneu la situació.
Després de sis setmanes d’arrest domiciliari. Després de sis setmanes en què el meu camp de visió ha sigut la finca del davant, amb les seves respectives gàbies i espècies confinades, he sortit a passejar per l’Estat d’Alarma i per redescobrir la meva ciutat.
És per això que, com la major part de la massa confinada, he agafat el mòbil per retratar el moment.
La gent ha sortit de ca seva a les vuit del vespre (nova puntualitat britànica) amb un semblant evasiu, auto expulsada cap al carrer.
Per mor del virus i el confinament, els palmesans ens hem obligat a passejar i fer esport a la mateixa hora.
El meu amic Sebastià Salom diu que mai havia vist les vies peatonals i els carrils bici tant plens com ara. Santa paradoxa.
Els veïnats de la meva zona caminen, corren, van en bici, tots en la mateixa direcció pel passeig de la carretera de Valldemossa. És com una romeria patrocinada per Decathlon.
SEMBLEN (SEMBLAM) FORMIGUES QUE BUSQUEN EN FILERA EL MATEIX TROS DE FORMATGE.
Som incapaç de distingir qui fa esport, qui passeja, qui té menys de 70 anys o que en té més de 14.
En lloc de persones veig virus. No veig cares sinó possibles contagis. Això no és passejar, perquè els passejos se suposa que han de ser relaxats.
Ens miram amb desconfiança, ens fiscalitzam i guardam les distàncies com podem. Ara som experts en calcular longituds. Evitam acostar-nos a la gent, i menys encara tocar-nos, però en canvi tots necessitam més que mai una abraçada.
A cada persona que veig imagin la seva història de confinament. Ningú fa cara d’haver sortit reforçat del recolliment obligat. I el món ara es divideix entre els que s’han tallat els cabells i els que no.
Arriba el moment bíblic de creuar el pont de la via de cintura. La gent s’atura i es fa un selfie per compartir l’alegria del desconfinament. Sis setmanes no ens han fet reflexionar sobre l’ús de les xarxes socials. Seguim igual d’addictes i irracionals com sempre.
Però jo també vull el meu selfie, perquè també vull passarva la història. Ni posta de sol, ni paissatge oníric. La via de Cintura. La maleïda Via de Cintura. Una foto per (no) oblidar.
TORN ENRERE CAP A ‘PALMA’ PER SENTIR QUE VAIG CONTRACORRENT.
Per aquells que sempre ens ha agradat fer la nostra, la corona crisi és demolidora. Horaris establerts per franjes i edats, limitació d’espai. O ets i fas com els altres o no pots sortir de ca teva.
Els carrers i els parcs estan plens de gent. És estressant mantenir els dos metres de separació humana. Les ciutats com Palma estan fetes per consumir i per conduir, no per passejar i guardar les distàncies.
M’aturo al portal de la casa d’un amic per saludar-lo. Me convida a passar i prendre alguna cosa. I jo li dic que no per evitar contagis. Això és insoportable: veure virus on abans veies un amic o familiar...
Si voleu continuar llegint aquest post ho podeu fer al blog de Felip Palou, Illamón.