Quasi simultàniament han mort Antonio Alemany i la delegació d’ultramar del diari colonitzador El Mundo, com ha informat puntualment dBalears. Fa tres anys Pep Zaforteza va confessar que era ell, qui s’havia amagat 45 anys rere el pseudònim ‘Pep Gonella’ (ja-te-cara), i després traspassava els poders de no sé què a Fernando Fortuny. Un epíleg patètic digne de Llorenç Villalonga per als “restos de saldo” dels botifarres.
Però no passeu ànsia, altres fatxes continuen al dictat de Madrid, com sempre, ja que d’això es tracta. El mallorquí era l’esca. Si Franco hagués pogut dur tots els catalans a Mauthausen, com va consentir amb els republicans exiliats, en Zaforteza no hagués tingut cap problema d’identitat, ni els seus seguidors cap enemic íntim per odiar. Però enlloc d’això pels anys 60 s’esdevé la Renaixença post-franquista: la Nova Cançó, creació de l’Obra Cultural Balear i el diccionari Alcover-Moll acabat en són alguns exemples. Això tocà el nassos als fatxes. Fins i tot amb la missa en lingua vernacula (abans era en llatí i d’esquena), que manava del concili Vaticà II, es va crear polèmica, ja que n’hi havia que retorçaven el manament i volien suposar que a Porreres, per exemple, s’haurien de dir les misses en foraster, quan l’únic que el parlava era el practicant.
El mallorquí com a català pro parte no te cap problema dels que s’han inventat, ben al contrari, tots els filòlegs i escriptors que he conegut o he seguit tenen autèntica devoció pels fenòmens lingüístics del seu redol, i n’és un bon exemple aquest mateix diari: tant en els redactors com en els col·laboradors habituals no hi he detectat mai cap problema, amb el català de Mallorca, d’Eivissa o de Binisafua.
Els problemes els creen els que s’encaboten en un mallorquí versus català. La part filològica ja es va resoldre ipso facto fa mig segle. En Pep Tanoca no va tenir altra ocurrència que anar a tocar el nas al patriarca Francesc de Borja Moll i, ja ho pots suposar, a part d’embullar troca allò no podia anar enlloc, després s’hi va ficar el folklòric Luis Ripoll i va esser l’altre pròcer, Josep Maria Llompart, qui li va treure els colors, després intervingueren altres i... val més que llegiu directament el llibre Polèmica d’en Pep Gonella. A part de Luis Ripoll, que defensava el seu mallorquí escrivint en foraster (sempre), crec recordar que tota la resta de gonelletes s’amagaven rere pseudònims. Aquest mal costum quasi havia desaparegut, fins que es reinventaren les discussions per internet...
Però insistesc, a part d’algun somiatruites que se l’agafa amb paper de fumar, i inconscient del mal que consent, els que tenen “necessitat” d’afuar el mallorquí contra el català solen esser fatxes. El pedigrí dels qui més s’hi han significat és ben a la vista. El mallorquí en el fons el importa un rave, si no és que directament volen destruir-lo i esquarterar el català per a què no pugui competir amb la llengua de l’imperi. Per a què usen el mallorquí, els neogonelles, a part d’emprenyar?
Pel que sí va servir aquell “riu revuelt” va esser per acabar al PP ─ves per on─ xuclant de subvencions i del que fes falta. Antonio Alemany fou condemnat a presó, no per qüestió de principis ni per bon periodista, sinó per corrupció. A més feia els discursos incendiaris d’en Matas contra el català, els mestres i tot el que li queia malament. Els missers de Can Zaforteza són els que més defensen els corruptes del PP. Pep Gonella va esser senador “de sentro”. Matas subvencionava El Mundo, el PP subvencionava Jimenez Losantos (en B) a Libertat digital, que va fer una sucursal per Antonio Alemany...
I és que al PP sempre els ha agradat molt, això del folklore. Fins i tot Bauzá (amb z forastera), per als seu gran discurs es va fer posar una escala figueralera plena de sobrassades, i això que ell ja era de la nova generació chulo-madrileña. Canyellas convocava els periodistes a una possessió de Bunyola i quan els veia arribar “qualcava” al tractor per a què li fessin fotos esterrossant. Tenia un idiolecte de senyor pagès accentuant les vulgaritats per deixar ben clar que li importaven una rave les bataionades d’en Zaforteza (amb dues z forasteres), que a més el tenia a la possessió veïnada.
Això va crear una curiosa escola de “txarrar malament” però amb ganes, molt ben representada per na Cabrer, na Salom i n’Estaràs. La kàiser Cabrer, com deia Toni Roig, era la més histriònica amb un “txarrar” que grinyolava a més no poder. Curiosament estava casada amb un filòleg, que per això també va poder mamar del PP. Aleshores “txarrava” malament però “a sabiendes”. En passava gust, com si els seus votants necessitassin regressió cultural.
A na Maria Salom li havien d’escriure els discursos, ja que ella no donava per a tant, però sempre sortia del guió per amollar “desdeluegos” i posar l’èmfasi en els modismes més vulgars, si pogués esser inadmissibles a l’hora d’escriure (“ses madones no lletgeixen”). Rosa Estaràs ─i t’hi jubilaràs? a Estrasburg─, si viu allà ─és un suposar─, que vos pareix que hi xerra, estrasburguès, patuès, alsacià, rossellonès? o més probablement el francès estàndard o l’alemany acadèmic caixa quadrada? Tots suposam que d’això darrer, però si l’idioma es el català (el seu de naixement) ja s’estima més les pagesades amb tots els castellanismes coneguts i bastants d’inèdits. Que quedi clar que el mallorquí és de per riure’s.
Idoi sa moraleca es q’aixó des mallorquí serveix per distreuremmós, mentres mos roben a mans plenes, per lo menos en es xapat polític tradicionalment més votat.
Sort que a Catalunya ho tenen bastant més clar, ben probablement per això la odien tant (foto de capçalera).