Fa vuitanta dies vivim l’estat d’alarma, aquí en la segona Fase, per la COVID-19. Hem modificat la manera de relacionar-nos amb la família, amb les amistats. No ens fem abraçades, ni besades quan ens trobem, amb les mascaretes posades endevinem les expressions només veient els ulls.
En els dies de la Fase zero, o en la primera, hem sabut que han augmentat el nombre de telefonades als serveis d’atenció psicològica, d’assessorament jurídic, per temes de violència masclista. També ens diuen els mitjans de comunicació l’augment de dones víctimes ateses pels serveis específics i els municipals. La setmana passada ens informaven de l’augment de demandes de divorcis.
El confinament: tancar o obligar (algú) a romandre dins un espai limitat, segons el Diccionari de la Llengua Catalana, ha pogut modificar les relacions de parella, potser les ha agreujades en segons quins casos. Pot haver-hi exemples de parelles que han descobert la coresponsabilitat en les cures als infants, en l’organització de les tasques domèstiques i l’han exercida no només el pare i la mare també els infants i les filles i fills adolescents. Altres que dels nirvis i les presses de la vida quotidiana d’abans, que els estressava i incomunicava hagin descobert de bell nou la relació afectuosa que els va unir, com em comentava una amiga.
L’altra accepció de la paraula: Isolar-se, retreure's, podria haver sigut la solució a la violència masclista, retreure’s, isolar-se, no exercir-la en una paraula, per part dels agressors, dels masclistes que usen la força, sigui física sigui psicològica, per menysprear les dones que conviuen amb ells.
Però no ha estat així. S’ha manifestat potser amb més força. Per això hem de recordar na Josefa, assassinada el dissabte 30 de maig, i amb ella cada una de les dones que han perdut la vida en aquest any 2020. A tot l’Estat espanyol han estat 45 segons les estadístiques del moviment feminista, vint-i-una en el còmput oficial, catorze per investigar o no reconegudes segons la llei del 2004.
No cal entrar en les estadístiques, allò que ha duit la pandèmia sanitària ha estat l’evidència que el patriarcat continua viu, no deixa d’exercir-se i assassina. Ens volem vives, és un dels lemes del moviment feminista, que amb força i determinació es va sentir als carrers de les ciutats i pobles el proppassat 8 de març.
Les violències masclistes, així en plural, perquè tenen moltes maneres de manifestar-se, són l’expressió més grollera, més dolorosa del patriarcat, arrelat en la mentalitat de tantes persones que veuen les dones com a éssers sexuals, com a objectes propietat d’aquell que diu que l’estima.
Per això cal no oblidar les víctimes, les dones que han perdut la vida en mans d’aquells que deien que eren seves. Ni els fills i filles que han perdut la mare. No volem oblidar, volem tenir-los ben presents perquè en temps d’emergència social, econòmica, sanitària, sabem que les dones seran les que més necessitaran dels recursos públics. Perquè tenen les feines més precàries, perquè continuen sent la cara de la pobresa, perquè realitzen doble jornada laboral, perquè tenen cura de les persones a càrrec seu, siguin menors o majors, un treball no remunerat però essencial per a la vida.
La violència masclista no s’ha confinat, ha continuat assassinant, pegant, menyspreant, atemorint. Tots els esforços per atendre les víctimes que han fet els serveis específics municipals, insulars, continuen sent imprescindibles i els hem de reconèixer com es mereixen.
Hem de mantenir-nos fermes en la necessària vindicació que en temps de crisi econòmica i social com la que vivim i vindrà, totes les mesures a prendre tinguin perspectiva de gènere, tinguin present el cinquanta per cent de la població. I no les oblidem, ens volem vives, lliures, sense por.