En quin moment, com a col·lectiu, ens vàrem convertir es éssers monstruosos i abjectes que 'no tenen temps' per cuidar els seus parents majors i els 'aparquen' en residències?
Si ho pensam, no fa tant de temps.
Compartesc l'objectiu que assenyalen els promotors del manifest 'La vida al Centre' de repensar el lloc que hauria d’ocupar la gent gran en la nostra societat, tot i que, en realitat, en aquest cas no caldria repensar gaire, bastaria que ens proposàssim que ocupin el lloc que han ocupat sempre.
És cert que avui, les persones, de mitjana, viuen més temps, i també és cert que un sistema de residències repensades (aquestes sí), són necessàries per a persones altament dependents.
Crec, però, que col·lectivament hauríem d'activar els mecanismes polítics i econòmics necessaris per aconseguir, en primer lloc, que les persones velles puguin continuar vivint en la seva llar, rebent, si fa falta, els serveis assistencials domiciliaris que els hi permetin mantenir la seva independència.
També convé recuperar, o no perdre, segons el cas, la pràctica de que els fills cuiden dels pares quan aquests són majors. Per reforçar aquesta pràctica, que molts hem mantingut, però que sembla que la tendència és a oblidar, serà necessari donar més suport a les famílies perquè la gent gran pugui continuar vivint a prop o dins el seu entorn familiar i no hagin de recórrer necessàriament a les residències.
Aquesta pràctica històrica, però, s'ha de corregir en un aspecte clau. No poden ser només les dones les que assumeixen tota la responsabilitat i tota la feina de tenir cura dels majors.
D'altra banda, cal tenir en compte que, cada vegada, hi haurà més majors sense fills.
Tant si tenen família com si no, la gran prioritat és que les persones majors visquin confortablement a ca seva.
Estic convençut que la tecnologia ens pot ajudar molt a assolir aquest objectiu.